Nens i animals de companyia: quan i quins?

BarcelonaSegons dades de l’Arxiu d’Identificació d’Animals de Companyia (AIAC) del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya, el 2024 al nostre país es van registrar 1,3 milions de gossos i 344.385 gats. A Barcelona ja hi ha aproximadament un gos per cada 10 habitants, la qual cosa significa que, en moltes llars, infants i animals de companyia conviuen amigablement. Ara bé, quines mascotes i a partir de quines edats d’aquestes criatures recomanen els experts a les famílies incorporar-ne una a casa seva? La psicòloga i professional en intervenció assistida amb animals (IAA) Silvia Guillamón aconsella introduir animals a casa a partir dels 3-4 anys, començant per mascotes de fàcil maneig com peixos, hàmsters o conills. A partir dels 6-7 anys, “si l’infant mostra interès, empatia i capacitat de responsabilitat”, matisa, es pot valorar la convivència amb gossos o gats. Així mateix, amb infants que ja conviuen amb una mascota i hi han establert un vincle sa, es pot considerar incorporar-ne una altra, “sempre que es garanteixi el benestar del primer animal i la capacitat familiar d’atendre’n dos”, subratlla la també directora del Centre L’Arbre.

Quins trets de la personalitat dels infants poden fer-nos veure que és una bona idea?

“Els infants que mostren empatia, respecte pels éssers vius, capacitat d’observació i desig de cura poden beneficiar-se especialment de conviure amb una mascota”, assenyala Guillamón. En el cas d’infants amb TEA, TDAH, ansietat, dificultats de vincle o trastorns de la comunicació, continua, el vincle amb un animal pot actuar com a pont afectiu, regulador emocional i estímul per a la interacció. “Cal, però, una supervisió adulta i garantir que l’animal també tingui un caràcter adequat i no es vegi sobreexposat”, puntualitza.

¿Cal que se’ls faci partícips del compromís i les cures que implica conviure amb una mascota?

Per a la psicòloga, és “essencial” que l’infant participi activament des del primer moment. Abans de l’arribada, apunta, se’l pot implicar en la preparació de l’espai, la recerca d’informació i la llista de responsabilitats. Un cop l’animal forma part de la família, afirma, el compromís es manté a través de rutines clares, adaptades a l’edat i supervisades per l’adult.

Quines habilitats poden veure’s afavorides per aquesta tinença?

Conviure amb una mascota, diu Guillamón, potencia l’empatia, el sentit de la responsabilitat, l’autonomia, la paciència i la capacitat d’observar i entendre senyals no verbals. "En infants amb dificultats de regulació o d’interacció social, el contacte amb l’animal pot fomentar habilitats de comunicació, gestió emocional i cura mútua de forma natural i motivadora", afegeix.

Hi ha estudis que posen de manifest que el vincle dels nens i els animals reforça l’autoestima i redueix l’estrès de les criatures. De quina manera ho fa?

“L’animal no jutja, no exigeix i respon amb afecte incondicional”, subratlla la professional en IAA. Aquesta relació ofereix a l’infant una sensació de vàlua personal, cosa que reforça l’autoestima. A més, indica, cuidar un animal el fa sentir útil i competent, una experiència, recalca Guillamón, “especialment valuosa en infants amb ansietat, baixa autoestima o historial de trauma, sempre que l’animal estigui entrenat per conviure amb criatures i es vetlli pel seu equilibri emocional”.

L'última edició de l’estudi de la Fundació Affinity sobre el vincle entre els animals i les persones posava de manifest que el 50% dels infants associen el seu gos o gat amb el seu “company d’activitats i joc” i que 8 de cada 10 d’entre 9 i 12 anys prefereixen jugar amb els seus animals de companyia abans que als videojocs.

A parer de Guillamón, les mascotes poden ser “grans aliades per estructurar rutines actives i oferir alternatives atractives al lleure digital”: passejar el gos, preparar circuits d’agilitat, cuidar-ne la higiene o ensenyar-li trucs... En infants amb TDAH o TEA, afegeix, aquestes activitats “també poden servir com a eina de regulació i reforç de l’atenció sostinguda, i aportar benestar físic i emocional”.

¿Hi ha casos en els quals no seria recomanable que l’infant convisqués amb una mascota?

Guillamón no recomana una mascota si hi ha fòbies greus, manca d’estructura familiar, entorns amb violència o negligència, o si l’infant mostra conductes agressives cap als animals. Tampoc, si es projecta en l’animal una funció terapèutica sense garanties professionals. En el cas de la intervenció assistida, “és imprescindible que l’animal estigui ben entrenat, tingui temps de descans i el seu benestar sigui respectat sempre”, subratlla. I és que l’animal “no ha d’assumir rols que no li corresponen ni ser vist com una solució a problemes emocionals no abordats amb acompanyament terapèutic”, conclou la psicòloga.