Quan l'amic passa a ser enemic

Com a éssers socials que som, els amics i les amigues tenen una gran importància a la nostra vida des de ben petits. La interacció amb els iguals brinda a infants i adolescents un espai on poden formar relacions voluntàries, equitatives i mútues, crucials per a la socialització. En aquest entorn, apunta la psicòloga infantil i juvenil Júlia Maria Bonet, “es creen llaços afectius profunds i es desenvolupen diversos processos psicològics importants, com el comportament prosocial, el control de les emocions, la gestió de l'agressivitat, la construcció de l'autoestima i la resolució de conflictes, entre més”. Segons Bonet, tenir amistats no sols afavoreix el desenvolupament d'habilitats socials, “sinó que també prediu un benestar psicològic adequat en el futur i una millor capacitat per encarar conflictes”.

A partir de quina edat es comencen a establir les primeres amistats? Com solen ser?

Els nens i les nenes comencen a formar les seves primeres amistats al voltant dels 2 o 3 anys. Aquestes relacions, centrades principalment en activitats compartides i el joc, “solen ser canviants i temporals, perquè es basen en la proximitat física i la interacció freqüent”, apunta Bonet. Les primeres amistats els permeten explorar, tanmateix, “habilitats socials bàsiques i establir les bases per a vincles més complexos en el futur”.

Quins fets afavoreixen que dos infants esdevinguin amics? I quins ho poden dificultar?

Per a la psicòloga infantil i juvenil, els trets de personalitat que afavoreixen que dos infants esdevinguin amics inclouen “la sociabilitat, l'empatia i la capacitat de col·laborar”. Els infants amb aquestes qualitats, afegeix, “solen ser més propensos a establir amistats perquè els permet connectar amb els altres, resoldre conflictes i gaudir de les activitats compartides”. Per contra, característiques com l'agressivitat, la falta d’habilitats socials o una timidesa excessiva “poden limitar les interaccions i dificultar la construcció d’aquests vincles”, subratlla Bonet.

Per què un infant comença a qualificar d’enemic un altre que fins ara considerava amic?

Els canvis en la percepció d'un amic a "enemic" poden estar relacionats amb processos de desenvolupament emocional i cognitiu en què sorgeixen conflictes interpersonals durant el joc o situacions que impliquen competir per recursos o per l’atenció dels altres. A mesura que els nens creixen, alerta Bonet, també comencen a desenvolupar una comprensió més profunda de la lleialtat i els límits personals. Per tant, “els desacords, les frustracions o els malentesos poden desencadenar aquests canvis, perquè els nens aprenen a gestionar les seves emocions i les relacions de manera més complexa”.

Aquest canvi de parer sol ser més habitual en determinades edats?

El canvi de percepció d'amistat a enemistat és un procés natural que passa a mesura que els nens desenvolupen habilitats socials, emocionals i cognitives. Júlia Maria Bonet ho explica així: “En l'etapa preescolar (3-5 anys), els nens encara estan aprenent a compartir i gestionar les seves emocions, per la qual cosa els conflictes poden ser més freqüents. En l'etapa escolar (6-12 anys), les relacions es tornen més complexes i els nens desenvolupen més comprensió de la lleialtat i les normes socials. En la preadolescència, les amistats tendeixen a intensificar-se i poden sorgir més conflictes a causa de la recerca d'identitat i la influència de factors externs, com els amics i els grups”.

Solen ser situacions reversibles? Es pot solucionar el conflicte?

Moltes vegades els conflictes que generen un canvi de percepció entre els nens són reversibles. A mesura que maduren emocionalment i desenvolupen habilitats per gestionar les seves emocions, “la majoria dels desacords poden resoldre's a través de la comunicació i el perdó”. En alguns casos, les relacions poden restablir-se “si les dues parts estan disposades a comprendre i superar el conflicte”. No obstant això, puntualitza, “la possibilitat de resolució depèn de la gravetat del desacord i de les habilitats socials i de resolució de conflictes dels infants implicats”.

Com han d’intervenir els adults de referència en aquests casos?

En edats primerenques, és fonamental que l'escola intervingui per facilitar la resolució de conflictes entre els nens. Els educadors, assenyala Bonet, “han de promoure la comunicació oberta i l'empatia entre els nens, ensenyant-los a identificar i expressar les seves emocions de manera adequada”. A través de jocs cooperatius, activitats grupals i la guia constant dels adults, apunta, “poden aprendre a negociar i resoldre disputes de manera positiva”. Per a la psicòloga, un enfocament col·laboratiu entre pares i escola és “clau per assegurar l’adquisició d'habilitats de resolució de problemes i el desenvolupament d'habilitats socials”. Bonet descriu la participació dels pares de “molt valuosa”, perquè la seva implicació “pot ajudar els nens a reforçar aquestes habilitats de manera positiva i duradora”.