Per què s'enfada quan perd?

BarcelonaQuan un infant perd en una activitat competitiva, sovint s’activen emocions com la frustració, la ràbia, la tristesa o la impotència. Aquestes respostes emocionals, explica Júlia Maria Bonet, psicòloga clínica infantil i juvenil, tenen una base neurobiològica, ja que el cervell encara està desenvolupant les estructures responsables de la regulació emocional, com el còrtex prefrontal. A més, prossegueix Bonet, la seva autoestima encara és molt dependent de l’èxit extern, i poden percebre la derrota “com una amenaça al seu valor personal”. Bonet subratlla que, segons la teoria de l’autoeficàcia de Bandura, segons la qual la confiança en un mateix influeix en el comportament i l'èxit, “si els infants no han desenvolupat prou confiança en les seves capacitats, pot ser que visquin la derrota com un fracàs profundament personal”.

Quines reaccions solen ser les més habituals al perdre?

Júlia Maria Bonet descriu com a “absolutament normal” que els infants experimentin reaccions intenses al perdre, especialment entre els 2 i els 7 anys, en l'etapa preoperacional, segons Piaget, un estadi marcat per l'egocentrisme. Les reaccions més habituals, assenyala, "inclouen el plor, els crits, l’abandonament del joc i, de vegades, expressions verbals de disconformitat com «no és just» o «fas trampa»". Aquestes conductes, subratlla la psicòloga, no han de ser vistes com a senyals de mala educació, “sinó com una oportunitat d’ensenyament emocional: la clau és ajudar-los a posar nom a les emocions i validar-les, alhora que es marca un límit saludable”.

Quines reaccions serien inacceptables?

Sentir frustració quan es perd és una resposta emocional normal en la infància. Tot i això, hi ha certs comportaments que s’han de considerar inacceptables. Segons Bonet, reaccions com agredir físicament, trencar objectes de manera recurrent o fer servir insults greus no poden ser normalitzades, encara que poden aparèixer de forma esporàdica en infants amb poca capacitat d’autoregulació. Per a ella, és important entendre que aquests comportaments no indiquen maldat, sinó una manca d’estratègies de gestió emocional. “L’acompanyament ha de combinar empatia i contenció, i implica ajudar-los a expressar la frustració d’una manera segura”, subratlla.

A quina edat comencen a tolerar millor aquesta frustració?

L'experta explica que la capacitat per tolerar la frustració es desenvolupa de manera progressiva, “amb grans diferències segons la personalitat, l’ambient familiar i l’experiència emocional prèvia”. Cap als 5 anys, alguns infants comencen a mostrar moments de contenció emocional, però sovint encara tenen respostes impulsives. Entre els 7 i els 9 anys, “gràcies al desenvolupament neurològic (còrtex prefrontal) i a un pensament més flexible, la majoria ja poden començar a relativitzar la derrota i aplicar estratègies bàsiques de regulació com el diàleg intern o l’humor”, apunta Bonet, que afegeix que tot pot veure’s afavorit per l’ensenyament explícit d’estratègies d’autocontrol, l’exemple adult, una comunicació emocional clara i un entorn que no penalitzi l’error, sinó que el valori com a part de l’aprenentatge.

Com ensenyar-los que la derrota forma part del joc?

Segons Bonet, cal que les famílies fomentin una actitud centrada en el gaudi, l’aprenentatge i la col·laboració, més que no pas en el fet de guanyar. Cal verbalitzar sovint que perdre és una part natural del joc i una oportunitat per millorar. "Els estudis de Carol Dweck sobre la mentalitat de creixement mostren que els infants que aprenen a veure els errors com a part del procés tenen més resiliència", destaca Bonet, que afegeix que, en un context altament competitiu, és més important que mai deslligar l’autoestima dels resultats i fer èmfasi en l’esforç, el respecte i l’alegria de jugar, i crear així una cultura familiar més saludable i equilibrada.

Quines actituds han d'evitar els adults a l'hora de jugar amb infants?

En el joc, cal evitar comportaments agressius o despectius: insults, menyspreus, ridiculitzacions o actes físics com cops a taules o objectes. Segons la psicòloga clínica, aquestes actituds trenquen la confiança i el sentit del joc com a espai segur i educatiu. En aquest punt, Bonet fa referència a la teoria de l’aprenentatge social de Bandura, que mostra que els infants no només observen el que fem sinó com ho fem. “Mantenir un to respectuós, saber perdre amb dignitat i reconèixer els mèrits de l’altre esdevenen actituds que generen un entorn emocional saludable i redueixen el risc de conflictes i d’aprenentatges disfuncionals”, apunta.

Quines conseqüències pot tenir una mala gestió per part de les famílies en la manca d’autocontrol durant el joc de la canalla?

Bonet alerta que una mala gestió per part dels adults pot generar dificultats “en l’autoregulació emocional dels infants, així com en les seves habilitats socials”. Si no aprenen a gestionar la frustració, continua, poden desenvolupar “conductes agressives, baixa tolerància al fracàs o dificultats per mantenir relacions positives amb els companys”. Segons diversos estudis, afegeix, els infants que no aprenen a autoregular-se tenen més risc de rebuig social i problemes de conducta. Per això, conclou, la intervenció adulta “ha de ser empàtica però ferma, consistent i orientada a ensenyar, no només a corregir”.