Hem de deixar de normalitzar que hi hagi docents que renuncien a parlar en català als infants

TaradellL’any 1976 s’obria a prop de Perpinyà la primera escola immersiva en català. Una mestra, Úrsula Ferrer, i set infants van donar l’inici a una experiència que ha anat creixent fins a arribar als 1.100 alumnes que avui fan escola en català a set escoles i dos instituts. Aquesta efemèride tan rellevant ens ha de servir com a oportunitat per revisar la salut de la immersió lingüística a les nostres escoles i instituts.

Als anys 80 a Santa Coloma de Gramenet van començar les primeres experiències immersives al Principat que van acabar esdevenint un referent per definir la identitat de l’estratègia lingüística de totes les escoles públiques del nostre país.

Avui, cinquanta anys més tard, hem mantingut l’estratègia de la immersió mentre el context lingüístic i cultural ha canviat radicalment amb relació al que teníem a l’inici de l’experiència. Hem passat d’un context bilingüe en el qual calia fer escola amb únicament dues llengües presents (una de dominant, l’altra històricament perseguida i minoritzada) a una realitat multilingüe i multicultural.

Mentre el context social i lingüístic s’ha anat enriquint amb l’arribada de persones amb orígens molt diversos, a les escoles hem comès l’error de pensar que per fer escola immersiva ja n’hi ha prou amb parlar en català als infants i als joves. És una mica el mateix error que pensar que la coeducació consisteix simplement en posar a nens i nenes en relació per educar-los. Aquests cinquanta anys de Bressola poden ser un bon moment per fer un replantejament a fons del que suposa ser i fer escola immersiva en català, en aquest nou context lingüístic i cultural que tenim avui a casa nostra.

És cert que ens hem de preparar també per fer front a l’embat que neix dels organismes judicials i que a cada resolució que fan van qüestionant, perseguint i retallant el que aquest país va decidir legislar amb la Llei de Normalització Lingüística (aprovada al Parlament de Catalunya sense cap vot en contra!). Com han canviat les coses, també a la classe política!

Convé recuperar el mestratge de totes les dones i els homes que, en els anys més difícils del franquisme, desobeïen l’estatus oficial per fer escola democràtica i en català sempre que podien, encara que calgués amagar la foto del dictador i penjar-la de nou davant la visita dels inspectors.

També hem de deixar de normalitzar i d’acceptar que hi hagi mestres, professors d’institut o educadors del lleure que renuncien a parlar en català als infants i que no entenen que la immersió és l’eina que cohesiona aquesta nostra diversitat tan rica i diversa culturalment. 

I, sobretot, hem de continuar treballant per fer una bona escola, democràtica i oberta, que aculli aquestes diversitats i que interpel·li les intel·ligències dels infants i joves perquè acabin descobrint que l’escola és el lloc on poder construir el seu present i el seu futur, en un joc d’identitats diverses que troben en la llengua i la cultura del país que els acull l’espai i el lloc on poder ser ciutadans del món.

Aquests cinquanta anys de Bressola no és només un aniversari que reconeix la tenacitat i el compromís de famílies, mestres i mainatges del nord. Ha de ser també una ocasió per demanar-nos què podem aprendre dels nostres germans nord-catalans per provar de fer front, des de l’escola, a les complexitats que avui defineixen la nostra societat.

Gràcies companys i companyes de Bressola i per molts anys!