Miquel Sitjar: "Els homes mostrem els nostres sentiments de dues maneres: una és l'humor i l'altra, el mal humor"

BarcelonaTots els pares i mares tenim un parc o una plaça on els nostres fills juguen al sortir de classe. Jo m'hi he passat milers d'hores perquè tinc dos fills d'edats molt diferents. Als parcs hi fas amics i no-amics. Un dia vaig trobar un parell de pares que s'amagaven darrere d'uns matolls per fumar sense que els veiessin els fills. Se suposava que ja ho havien deixat perquè els fills els ho havien demanat i no volien que els descobrissin. Vaig pensar quantes coses surrealistes arribem a fer pels fills i vaig veure que aquí hi havia un tema. A l'arribar a casa ja tenia una pila d'idees. Així va néixer El parc.

Tu fas de pare veterà acabat de divorciar i el David Olivares de pare primerenc.

— Quan era un pare primerenc, vaig arribar a pensar que m'acostumaria a menjar sense sal i tot bullidet. Vaig creure'm el discurs del menjar sa. Ho vaig intentar, però no vaig resistir. Tard o d'hora, se'ns torna a despertar la bèstia que duem dins i que ens demana a crits Bimbo, Nocilla o Bollycaos. No ho podem evitar. També és cert que hi ha pares, com el que fa el David, que viuen implicats i amb una actitud sana i eco-conscient. Són gent que admiro i alhora em fan molta ràbia. Saps què vull dir?

Costa mostrar els sentiments, oi?

— Mira, generalitzant molt, els homes tenim tendència a mostrar els nostres sentiments de dues maneres. Una és l'humor. L'altra, el mal humor. En el text volem mostrar les vulnerabilitats masculines des de l'humor, o sigui, al final som dos homes parlant de caca, però també de pors i també d'amor.

El teu personatge diu frases com: "No puc fer-li una sessió de mindfulness cada cop que tira una pedra", "Ara el que m'interessa és que deixi de pegar. Després ja li ensenyaré valors a casa amb plastilina, si cal".

— A vegades, mares i pares volem ser massa perfectes i crec que ens hem d'equivocar. I va bé als fills veure que, si ens punxen, també mosseguem. Que també la podem cagar i no ens cauen els anells quan toca reconèixer els nostres errors.

Tens un fill a cada banda de l'adolescència.

— No crec que pugui aplicar a l'adolescència del Joel gran cosa del que he après amb l'adolescència de la Noa. Quan era petit, també em pensava que podria aplicar les coses apreses amb la seva germana i la infància de l'un i l'altre no van tenir res a veure. Per sort, cadascú és únic i irrepetible.

Quina és la part difícil, ara mateix?

— Amb la meva filla ara estic aprenent a deixar-la volar. Entenc que ho he de fer més del que m'agradaria. He de deixar anar més fil, sense deixar-lo anar del tot. La meva filla ja és una dona, però també és encara la meva nena. Em costarà deixar anar tot el fil, però és llei de vida. Per molt lluny que vulgui volar, sempre hi estaré unit. De moment, encara em queden alguns consells per donar-li.

Què valores, especialment?

— Ara dono molta importància a la confiança. És el bé més preuat. No em preocupa tant que els meus fills cometin errors, però sí que n'hem de poder parlar. Al final, els tabús els tenim més els pares que els fills. Hem de poder parlar de drogues, de sexe, de tot.

Què et preocupa?

— Em preocupa aquest món tan estressant i competitiu en el qual vivim perquè, per molt que culpem els altres, al final nosaltres som els primers que seguim aquest món a base de likes. Els adults som addictes a aquesta dopamina de la satisfacció instantània, aquesta despersonalització. En general hi ha molt poca empatia. Sí que als nens des de l'escola els venem molt això de l'empatia, però al mateix temps els exigim que facin bé els exàmens de mates. És una societat hipòcrita.

Explica'm una anècdota.

— El meu fill té un riure gutural molt contagiós i recordo, fa poc, fa uns dies, estàvem sopant un plat de sopa i el Joel es va posar a riure per no sé què. Ens vam quedar callats i, de sobte, ell va tornar a riure i li va sortir la sopa pel nas. Llavors tots vam començar a riure com bojos. Ens va agafar un d'aquests atacs de riure absurd en el qual no cal dir-se res, simplement ens miràvem i no podíem parar de riure. I va durar molt. Va ser un moment màgic. Tot sentíem una connexió molt especial, una unió que només té una família quan riu junta.