Infància 02/01/2021

Gestió emocional en els infants

El recurs terapèutic del racó de la ràbia

Helena Alvarado
4 min
Acceptant la seva emoció, l'infant se sent entès, acceptat i acompanyat

Maria (nom fictici) acudeix a consulta per demanar que ajudi el seu fill a gestionar les seves emocions. Joan (nom fictici), de 9 anys, és molt nerviós, gairebé no dorm i es grata la pell fins que es fa ferides. El seu comportament és desafiant, sempre vol tenir la darrera paraula i no tolera el ‘no’. La mare indica com a factors d’estrès previs la separació i divorci amb el seu pare fa un any i un allunyament progressiu d’aquest respecte dels seus fills (Joan i el seu germà) sense justificació lògica.

Joan mai no ha estat un nin ‘fàcil’, però des de fa dos anys –coincidint amb l’inici de la greu crisi de parella– la seva conducta ha empitjorat cada vegada més. Ella no sap com ajudar-lo, i no suporta com es comporta. De fet, sent que la castiga i cerca contínuament el conflicte amb ella, de manera que aconsegueix que ella perdi els papers i quedi sense forces i angoixada.

El dol infantil

Les pèrdues en la infància són múltiples i diverses. Un canvi d’escola, la separació d’uns pares, la pèrdua de la casa d’origen o la mort d’un familiar poden donar peu a símptomes de desadaptació tant emocionals com de conducta. Els problemes de comportament moltes vegades són fruit d’emocions mal expressades, que provoquen un entrebanc en la comunicació entre pares i fills. Com a pares pretenem que els nostres fills passin inalterables per situacions vivencials traumàtiques. Maria em va explicar que ella va rebre tractament durant un any per crisis d’ansietat arran dels problemes de parella, però de manera inconscient no accepta que Joan estigui tan enfadat.

Quan Joan i jo estam sols, li deman si sap qui som, i em diu: “Ets Helena, que ajuda els pares separats”. És prou clar que sap què vol treballar. A través de tècniques terapèutiques, Joan m’indica la necessitat que els seus pares tornin a estar junts, que les coses siguin com abans. M’explica que el que sent és una profunda tristesa per no veure el seu pare, i que per això creu que sempre té tanta ràbia. Joan està molt enfadat i és impossible que aprengui a regular aquest malestar si no li permetem que el buidi i el canalitzi de manera adaptativa, passant-hi pel mig.

És important fer veure a l’infant que el seu comportament no té un sentit negatiu, sinó positiu, perquè li permet expressar el dolor que li ha generat la situació, tot i que de vegades empitjori les coses a casa. Per tant, li explic que a partir d’aquest moment l’ajudarem a expressar aquesta emoció d’una manera que no produeixi conseqüències contraproduents, i que els grans deixaran d’enfadar-se amb ell per expressar els seus sentiments.

Els nins necessiten sentir-se entesos davant la decisió de regular les emocions. El fet de reprovar o castigar fa que no se sentin acceptats i obre una bretxa de comunicació profunda entre pares i fills. Com a pares hem de deixar-los la responsabilitat de la seva emoció i nosaltres centrar-nos en la nostra, cercant un objectiu propi que no sigui controlar l’emoció dels nostres fills. Si no feim això, mai no podran guanyar autocontrol. Hem de canviar, per tant, el nostre objectiu, i passar de “vull que no s’enfadi”, que seria un objectiu que correspon a l’infant, a “vull controlar-me tot i que ell s’enfadi”.

El racó de la ràbia

El racó de la ràbia és un recurs terapèutic que permet canalitzar l’emoció cap a un espai que no resulti desestructurant. Prescriure l’emoció espontània en produeix paradoxalment la inhibició. A més, acceptant la seva emoció, el nin se sent entès, acceptat i acompanyat.

Consisteix a cercar un espai a casa on pugui expressar sense embuts la ràbia que presenta, cada vegada que la senti. Joan m’explicava que sent la necessitat de cridar, pegar i trencar coses quan té ràbia. Feim a la seva habitació un racó on tingui un coixí per pegar cops de puny, papers per estripar i un micròfon de joguina que utilitzaria per cridar ben fort. Li vaig aconsellar que era millor que tancàs la porta per tenir intimitat i poder expressar-se sense inhibir-se i molestar els altres. Ho va acceptar sense problemes. L’absència d’enjudiciament i el fet de poder parlar de les emocions sense embuts afavoreix la comunicació amb els nins de manera quasi màgica.

Gestionar la seva emoció

Al cap de dues setmanes venen Maria i Joan. Les coses van millor. Joan gairebé no havia d’anar al racó de la ràbia, perquè el seu nivell de tensió emocional havia disminuït considerablement. La mare havia afavorit tenir moments positius amb ell, moments en els quals poguessin gaudir tots dos d’estar junts. Havien vist una sèrie menjant crispetes, havien pintat mandales i havien anat d’excursió diumenge. Feia temps que no compartien moments agradables. La dinàmica negativa els havia engolit des de feia molt de temps. Com ens indica Valerie Mounier, experta en Programació Neolingüística (PNL), és important implementar situacions de la vida diària en què es presti una atenció positiva a l’infant.

Joan sentia que la seva ràbia s’havia reduït molt. El seu nivell basal d’ansietat era més baix i això feia que no explotàs. A més, sabia que tenia el recurs de buidar la seva emoció, acceptava el que sentia i se sentia acceptat per la seva mare. Els moments agradables amb la mare havien substituït els de confrontació. Continuam treballant en l’expressió emocional i en l’elaboració del dol davant la pèrdua paterna. La mare també va necessitar un espai per controlar les seves emocions. Treballant amb tècniques estratègiques, sistèmiques i de PNL produïm canvis en el sistema familiar positius i duradors. Els nins no són més que una de les fitxes de la unitat familiar. Si bé presenten moltes vegades el símptoma que motiva la consulta, el canvi s’ha de produir en tots els membres. Com l’engranatge d’un rellotge, en què el moviment d’una roda produeix el moviment de la resta.

Helena Alvarado és psicòloga de l’Institut Balear de Pediatria

stats