L’estiu és una bona oportunitat perquè la canalla adquireixi més autonomia vital
PALOMA ARENÓS

L’autonomia és per a l'estiu

L’estiu és una bona oportunitat perquè la canalla adquireixi més autonomia vital / GETTY

Amb les vacances tenim l’oportunitat que les criatures guanyin autonomia i deixin els bolquers enrere, aprenguin a nedar o ajudin amb les tasques de la llar o a l’hort

Amb l’arribada de les vacances d’estiu, amb el bon temps i l’ànim més relaxat, es presenta una bona oportunitat perquè els petits de la família adquireixin més autonomia vital. Cada nen, segons el procés maduratiu que tingui, adquirirà nous hàbits personals: a partir dels 2 anys podran deixar de fer servir bolquers i passaran a la gibrelleta o al vàter, d’altres aprendran a nedar sense flotadors i els més grans seran capaços d’ajudar en les tasques de la llar -posar el rentaplats, escombrar o passar l’aspiradora, estendre roba, etc.- o de l’hort, tot reforçant la unió familiar. Ah! I els valents que se n’han anat de colònies o de campaments després de l’angoixa postconfinament, aprendran un munt d’habilitats que ni s’imaginaven que podien assolir: des de clavar les piquetes i plantar una tenda fins a munyir una vaca o dominar el mar des d’una taula de paddle surf.

La doula Aida Gallego, membre de l’Espai Criança i Salut de Sabadell, on fan tallers per acompanyar les famílies i la maternitat, detalla que una de les consultes més habituals que l’equip rep amb l’arribada del bon temps és la retirada dels bolquers. “El procés maduratiu de l’infant -tant mental com de la musculació- fa que a partir dels dos anys o dos anys i mig estigui preparat per controlar els esfínters, però el procés requereix molta paciència dels pares, hàbits i que mai se’l renyin ni se l’humiliï si es fa pipí o caca a sobre. Abans no solen estar preparats i serà una etapa frustrant per a l’adult”. Les vacances d’estiu són molt pràctiques per assolir aquest repte. “Els pares tenen més temps i es mostren més pacients i tolerants. A més, com que la criatura porta menys roba, pot fer servir la gibrella més fàcilment. Sempre que l’infant estigui preparat”, recorda Gallego.

Hi ha altres indicadors per saber que està a punt: si el nen és capaç de pujar i baixar les escales, si sap apilar com a mínim tres cubs, si sap agafar un llapis o si pot agafar objectes petits. Des del centre sabadellenc proposen trucs per facilitar el camí: comprar una gibrelleta divertida, que cridi l’atenció a l’infant, i que els adults siguin exemplars, perquè els petits aprenen per imitació. “Uns quinze dies abans de començar aquest procés està bé que ens acompanyin a l’hora d’anar de ventre perquè prenguin consciència de les necessitats del cos, tot i que habitualment els nens ja ens han vist molt!”, diu Gallego rient.

En funció de l'edat que tinguin, poden anar assumint noves responsabilitats Zoom

En funció de l'edat que tinguin, poden anar assumint noves responsabilitats / GETTY

El pas a la gibrella ha de ser gradual, sense presses ni imposat, sinó suggerit. L’infant hi ha d’agafar confiança i l’ha de fer servir quan li vingui de gust. Un cop assegut és important deixar-lo tranquil, “sense que els pares mostrin angoixa pels resultats”. “Se’l deixa uns quants minuts i si no ha fet res, s’aixeca i tan tranquil”, recomanen les expertes de l’Espai Criança i Salut.

El doctor en pediatria i columnista d’aquest suplement Carlos González detalla -tant aquí com a les seves xerrades- que “abans dels dos anys i mig o tres no és raonable esperar que, quan es tregui el bolquer, el nen vagi al lavabo immediatament”. “És a partir d’aquesta edat que hi ha l’esperança que, després de fer-se pipí i caca a sobre uns quants cops, i amb molta paciència, ho acabi assolint. Mai se l’ha de renyar, si l’infant demana un altre bolquer se li ha de facilitar, sense dubtar-ho. Hi ha infants que saben quan tenen pipí, però necessiten el bolquer perquè els dona seguretat”, afegeix.

LLENGUATGE MOTIVADOR

Teresa Solís, pedagoga especialista en neuropsicologia, explica que els éssers humans naixem amb un percentatge molt baix de desenvolupament cerebral i corporal respecte a la resta d’espècies. La immaduresa del sistema nerviós i altres sistemes dels nens fa que hàgim d’anar adquirint a poc a poc totes les capacitats per arribar a l’autonomia personal i, per això, el nostre cervell passa per diferents períodes maduratius que marcaran què podem fer i quan. “Mirar d’avançar les fites evolutives en el desenvolupament dels menors és un error que pot portar conseqüències importants a nivell d’aprenentatges escolars o en el progrés de les capacitats motrius. Tots passem per les mateixes etapes evolutives, però no tots amb la mateixa edat, per la qual cosa no hem de comparar uns nens amb uns altres”, alerta. Els adults hem de ser conscients que processen la informació a una velocitat més lenta que nosaltres, i això vol dir que no poden seguir el nostre ritme. Però que processin més lentament no vol dir que, donant-los el temps suficient, no puguin fer-ho”, raona.

Per potenciar l’autonomia dels infants, la pedagoga aconsella anticipar-nos a qualsevol petició que ens facin, parar atenció als seus interessos, ajudar-los a activar la memòria, animar-los a verbalitzar en veu alta les seves accions i afavorir-los l’experimentació i la manipulació, sempre amb riscos mesurats. “És important utilitzar un llenguatge positiu i motivador, sense passar-nos de la ratlla”, aconsella. “Si hi ha alguna tasca especialment complicada que hagin de fer, abans que la comencin podem parlar amb ells sobre com s’ha de fer i oferir-los ajuda només en cas que la necessitin. No donar l’ajuda necessària pot portar al fracàs i generar frustracions que derivin en no voler continuar aprenent, però donar més suport del necessari també pot ser frustrant perquè els limitem les possibilitats de demostrar-se a si mateixos que són capaços de progressar de manera independent”, argumenta Solís.

APRENDRE A NEDAR

Pau Pérez és el pare de l’Àlex, de 5 anys. Viuen en un bloc de pisos de Sabadell amb piscina comunitària. A primera hora de la tarda, quan el Pau ha acabat la feina, baixen equipats amb banyador, xancletes i un xurro de suro. “Ma mare em va ensenyar a nedar als 7 anys i després ja vaig fer alguns cursets de perfeccionament. Vull fer el mateix amb l’Àlex perquè el veig preparat i il·lusionat. Tenim una piscina comunitària petita, però com que no hi ha gaires veïns crec que és un moment ideal. Juguem, ens refresquem i cada dia l’animo a fer dues piscines amb el xurro i ara ja l’hi estic retirant i comença a nedar sense el flotador”, detalla. “Al principi tenia por, però quan veu que pot i avança i jo soc a dos pams, se sent segur i se’l veu superfeliç d’haver aconseguit l’objectiu”. A més, el Pau reconeix que ell també se sent bé ensenyant a l’Àlex una habilitat que li servirà per a tot la vida.