L'educació emocional, factor clau per prevenir el 'bullying'

En el marc del Dia Mundial contra l'Assetjament Escolar, que se celebra avui, 2 de maig, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) reclama la necessitat d'incloure l'educació emocional al currículum educatiu, i posa èmfasi en l'aprenentatge d'identificar les emocions per tal de capacitar joves i adolescents per afrontar els reptes del dia a dia.

Així com parlar de salut física és habitual, fer-ho de salut mental no ho és tant. Tot i tractar-se d'una peça clau per al benestar de les persones, la salut emocional segueix sent una realitat invisibilitzada. Avui dia a les escoles no s'ensenya a posar nom i cognom als sentiments i les emocions, ni a aprendre a escoltar-los i atendre'ls.

L'educació emocional és un procés educatiu permanent centrat en potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de les persones. A més, es tracta d'un factor protector per evitar el suïcidi juvenil -principal causa de mort entre el jovent a Catalunya- i una eina de vital importància per tal de prevenir l'assetjament escolar, tal com s'indica a la guia 'Encarem el suïcidi juvenil', publicada pel CNJC l'any passat.

Aprendre a gestionar les emocions comporta prendre consciència dels sentiments i saber regular-los per tal d'evitar l'aflorament de situacions violentes. Per contra, una bona salut emocional crea un clima favorable a la solidaritat, el respecte i la corresponsabilitat, així com fomenta habilitats socioemocionals com l'empatia i la resiliència. Malgrat tot, la situació personal, les condicions de vida i les predisposicions particulars de cada persona fan que no existeixi una recepta única per acabar amb l'assetjament.

Les noves tecnologies i les xarxes socials han contribuït a facilitar la vida de les persones i a reduir barreres de l'espai i el temps, però alhora han portat a agreujar el fenomen de l'assetjament escolar. Actualment, a través del 'ciberbullying', infants i joves al sortir de l'escola s'enduen l'assetjament a casa. El nombre d'alumnes que han patit assetjament escolar a través de les xarxes socials, està per sobre del 40%, segons l'enquesta de convivència escolar i seguretat a Catalunya (2017). Les víctimes majoritàriament són noies. En canvi, els autors representen un percentatge bastant inferior (gairebé el 17%) i són principalment nois. Per aquest motiu, el CNJC aposta per trencar els tabús i començar a parlar dels sentiments i les emocions, tant a les escoles com a les entitats d'educació en el lleure.

9 falsos mites sobre l'assetjament entre infants

Més de la meitat dels nens espanyols ha patit algun tipus de violència o humiliació a l’escola, la majoria, burles, rumors o cops. I gairebé un de cada quatre reconeix que ha participat en algun acte de violència o humiliació envers altres companys. Aquestes són algunes de les dades de l’estudi 'Percepcions i vivències de l’assetjament escolar i el ciberassetjament entre la població espanyola de 10 a 17 anys', publicat l’any passat per Save the Children. Segons Irene Montiel, doctora en psicologia i professora del grau de criminologia de la UOC, encara hi ha falses creences que resten importància a les conseqüències i que impedeixen un tractament ràpid i eficaç d’aquest problema. Aquestes són algunes afirmacions que avui dia encara són molt esteses:

1. Només és 'bullying' si hi ha violència o agressions físiques: L’assetjament escolar majoritàriament és verbal (insults, menyspreus...) o relacional ("A tu no et convido al meu aniversari, i a la resta, sí", "Tu no t’asseus amb nosaltres") i el seu objectiu és l'aïllament social. El 'bullying' sense violència física sol ser més difícil de detectar perquè és més subtil, apunta Irene Montiel, i sobretot els adolescents arriben fins i tot a no considerar-lo assetjament.
2. Sempre ha existit, són coses de nens! Ni són coses de nens ni s’han d’acceptar, restar-hi importància o pensar que desapareixeran si es deixen passar. Montiel adverteix que opinions d’aquesta mena són "molt habituals entre els adults" i es corre el risc de treure importància a un problema gravíssim que pot portar al suïcidi de la víctima.
3. Et fa més fort. Tot al contrari. La majoria dels nens i els adolescents són forts i resilients, és a dir, aconsegueixen superar aquesta experiència. Però moltes vegades, la víctima acaba experimentant estrès crònic i es torna cada vegada més feble i vulnerable, no solament en aquesta fase infantil o juvenil. "D’alguna manera aprenen o interioritzen que aquest és el seu paper i que la violència és una manera natural de relacionar-se", explica Irene Montiel. Igual que passa amb els petits que han patit abusos sexuals, que se solen veure abocats a relacions en què es perpetua l’abús o el desequilibri de poder, en el cas dels nens assetjats, seran persones més exposades i amb més probabilitat de patir altres formes de violència. A més, diverses investigacions han demostrat que el 'bullying' deixa seqüeles en l’edat adulta com la depressió o l’ansietat social.
4. Si només és 'ciberbullying', no n’hi ha per tant. L’assetjament per internet pot tenir les mateixes conseqüències psicològiques o més greus i tot, i això malgrat que a l’Estat espanyol un de cada quatre casos de 'bullying' es produeix per mitjà de dispositius tecnològics, segons l’OMS, i que ocupem el setè lloc en la classificació de països amb més 'ciberbullying' en nens de tretze anys.
5. Qualsevol conflicte entre menors és 'bullying'. Perquè sigui considerat assetjament escolar s’han de donar tres condicions: la primera, que hi hagi intenció de fer mal, d’anul·lar la víctima; la segona, que sigui un comportament reiterat i sistemàtic envers la mateixa persona, que no sigui un atac puntual, i, finalment, que hi hagi un desequilibri de poder entre els agressors i la víctima.
6. Si les víctimes se sabessin defensar, no patirien assetjament escolar. Aquesta falsa creença està molt estesa, segons explica Montiel. Fins i tot els pares arriben a culpar el fill amb frases com: "Ets ximple perquè no et defenses". És cert que hi ha nens amb certes habilitats socials que tenen menys probabilitats de patir assetjament i també és cert que cal ajudar i donar eines als petits per saber-se enfrontar a les adversitats. Però cap menor no ha de saber forçosament com es pot enfrontar a una situació de violència d’aquesta mena.
7. Els nens sempre avisen quan pateixen un assetjament greu. Està comprovat que en moltíssims casos preval la 'llei del silenci'. Les víctimes es van enfonsant, se senten cada vegada més aïllades i arriben a pensar que ni tan sols els familiars les poden ajudar, explica Irene Montiel. A més, els fa por que l’assetjament s’intensifiqui en ser titllades de delatores. Els nens més grans també poden callar per fer que els pares no es preocupin, adverteix aquesta professora.
8. Els pares i els professors no s’assabenten de res. És cert que pares i professors solen tenir dificultats per adonar-se que hi ha 'ciberbullying', perquè no comparteixen xarxes socials ni entorns virtuals amb els menors. Però, quan es tracta d’assetjament tradicional, com explica la professora de criminologia de la UOC, els professors se’n poden adonar amb una facilitat relativa, com a mínim del fet que alguna cosa no funciona bé al grup. Al seu torn, els pares han d’estar atents a símptomes com baixada de rendiment escolar, canvis de comportament, por d’anar a l’escola... i ser molt accessibles emocionalment amb els fills, no fent-se pesats amb preguntes però sí deixant molt clar que hi són, disposats a escoltar-los, passi el que passi, sense jutjar-los ni castigar-los, i, si ho necessiten, cercar suport al centre escolar o en professionals de la psicologia.
9. Val més mantenir-se’n al marge: ja ho arreglaran entre ells. Els adults han d’intervenir i donar eines tant a l’assetjador, "l’actitud sempre amaga algun motiu", matisa Montiel, com a la víctima i als testimonis. Són figures clau tant per perpetuar el 'bullying' com per eliminar-lo. L’assetjament i l’aïllament no existeixen si no hi ha espectadors que els toleren.