Com gestionar les ecolàlies en els nens

Que la vida gira i es mou al voltant de tot el que es pot anar comunicant a l’altre és un fet. Des que som nadons hi ha diversos vessants comunicatius per fer arribar a mares, pares i cuidadors en general allò que ens passa: els plors, les rialles, els balbotejos, les mirades i, fins i tot, els moviments i maneres de tocar-nos són expressions comunicatives amb intencions reals de traslladar les nostres necessitats i els nostres desitjos, és a dir, què ens passa, malgrat que no pugui ser amb paraules, quan no tenim llenguatge.

Quan els nens van creixent amplien totes aquestes formes de comunicació més corporal i, també, comencen la tasca d’incloure el llenguatge com a eina per expressar-se i comunicar-se amb les persones que els acompanyen en la seva infància. En la capacitat per assolir aquest recurs comunicatiu ens podem trobar amb dificultats diferenciadores que recullen diverses formes d’expressió verbal i que no s’ajusten al desenvolupament esperat en alguns nens, entre les quals, l’ecolàlia, que es dona més freqüentment en nens autistes.

És molt característic que infants que utilitzen les ecolàlies per expressar-se provoquin un efecte de rebuig entre els iguals i col·lectius als quals pertanyen, ja que no entenen per què necessiten parlar integrant aquest sistema en la seva comunicació. També causa estupor i preocupació als pares, que intenten corregir els fills perquè aquesta manera de parlar desaparegui.

Anem, doncs, a posar una mica de llum a aquestes repeticions sistemàtiques d’algunes paraules o estructures comunicatives, des del punt de vista verbal, que els nostres petits fan servir i que tenen unes funcionalitats (quan la funció d’expressió del llenguatge es produeix) o disfuncionalitats (quan la funció comunicativa no es produeix). Poden ser indicadores de les dues coses.

Els nens fan servir aquestes repeticions per diversos motius, més o menys funcionals:

– Cridar l'atenció per reclamar alguna necessitat o desig que no està sent atès, o que sí que s’ha cobert, però el nen no ho recorda: fan servir preguntes que ja han fet repetidament, malgrat que ja s'hagin resolt. També es dona la utilització de paraulotes o expressions pejoratives amb l'objectiu que els facin cas. De la mateixa manera, és habitual el recurs de la segmentació d’oracions que reflecteixen determinades necessitats amb les quals saben que l’atenció serà immediata: d’aquesta oració, “Agafa la cullera i menja”, en sintetitzarien “Agafa cullera”.

– Regular la conducta: moltes vegades, quan els infants se senten descompensats pel que passa al món extern, es desorganitzen internament i tendeixen a emprar l’ecolàlia reguladora, que reorienta i serena aquell aspecte intern que s'ha alterat.

En qualsevol dels casos, s’ha d’observar de quina manera es presenten les repeticions verbals: en forma de pregunta, com una cançó curta, de manera més imperativa (com una exigència) o com un discurs après (amb vocabulari complex) que proporciona aquesta funció i fa que aconsegueixin objectius fàcilment. Estar atents dins aquest escenari, que ja diu moltes coses del nen en qüestió, és un primer pas per acompanyar-lo adequadament.

La prosòdia

La prosòdia és la manera com els nens expressen les ecolàlies; si ho fan amb ritme, amb to, amb més o menys intenció comunicativa, o si, al contrari, són expressions lineals, en les quals no es pot percebre cap emoció inherent al moment que l’infant viu. Això aporta informació fonamental perquè el logopeda i les famílies puguin interpretar com els passen les coses i com es poden abordar amb tacte, paciència i sempre proporcionant nous recursos que ensenyaran als nens una manera més real i més ajustada a com anar limitant-les.

Per tant, és molt important saber, mitjançant un especialista, com ajudar els infants a establir una relació sana i funcional amb aquest llenguatge expressiu, perquè no es converteixi en l’única manera de vigilar la seva comunicació verbal. Els logopedes ens ajuden a fer les correccions de manera adequada i pertinent per no empitjorar el sistema comunicatiu i sense fomentar que l’ecolàlia, en lloc d’anar limitant-se, encara s’accentuï més. També ens ajuden a entendre aquesta part comunicativa dels petits que encara estan en moment de creixement i que, en més d’un punt de la seva evolució, despisten els pares amb les seves formes expressives per fer-los saber allò que volen, que necessiten o simplement comuniquen, que no és poc!

*Beatriz Martínez és logopeda de Salut i Moviment