Deslletar sense culpa

Fa tot just dues setmanes, després d’un procés de mesos, el Leo, de 27 mesos, ja no pren mai el pit. Quan el Leo tenia poc més d’un any, a l’escola bressol els van dir que ja no calia que portessin biberons amb la llet de la Jana, la mare: “Aquí és quan decideixo consultar a una assessora de lactància per saber com fer els passos següents. No volia perdre la lactància, però volia reduir les preses”, recorda. El pla va ser donar pit només a casa, reduint-ho a l’hora d’anar a dormir, al despertar-se i alguna presa a la tarda. “Va anar molt bé que jo l’atengués per la nit quan es despertava i intentés calmar-lo”, comenta l’Abelardo, el pare. Ella reconeix que el procés ha estat dur, sentint-lo plorar des d’una altra habitació. Malgrat que el pare tenia cura del nen, la Jana se sentia culpable perquè el Leo no estava preparat, però alhora ella necessitava dormir, estava esgotada.

Un denominador comú en els processos de deslletament és la culpabilitat que senten les mares, que tendeixen a oblidar-se de quines són les seves necessitats, com ara dormir o el descans mental i físic. Quan s’arriba a aquest punt de saturació, la situació aboca al desgast i hi ha mares que fins i tot perden l’energia i la capacitat de gaudir de la criança i la lactància. “A partir d’aquí cal veure quin camí tracem per recuperar l’equilibri entre les necessitats dels dos. Cada família ha de trobar el seu encaix”, proposa Alícia Vilaret, consultora internacional de lactància (IBCLC) a LactApp Barcelona, que també acompanya la mare, el lactant i la resta de la família, si cal, en el procés de deslletament, per oferir-los recursos i que puguin començar-lo anant en la direcció que volen anar.

En els últims quinze anys hi ha hagut un canvi important amb la lactància. Fins llavors hi havia poca informació i molt bàsica –postures sobre com agafar la criatura i quatre nocions elementals–, s’havia perdut la cultura de lactància, no hi havia referents ni el suport adequat. En canvi, ara hi ha més informació, és més fiable, les mares comparteixen experiències entre elles, i tot plegat els permet poder prendre la decisió de continuar amb la lactància si els ve de gust. Segurament per això, cada vegada les lactàncies solen ser més llargues. I un dia arriba el deslletament, que és un dels processos que més dubtes i preguntes genera en les mares, i que pot ser fruit de la decisió de la mare o la família, però també pot estar forçat per tractaments mèdics o circumstàncies laborals. En funció del tipus de deslletament, caldrà anar més de pressa o es podrà gestionar amb calma.

L’acompanyament és una gran ajuda

Àgata Subirats, mare de quatre criatures, assessora de lactància i directora de Mamayoga, acompanya la maternitat des de fa quinze anys. Assegura que el millor dels grups d’acompanyament és que ajuden les dones a relativitzar què els passa quan veuen altres realitats i a no sentir-se un bitxo raro, i alhora la moderadora els dona pautes per afrontar les situacions que van sorgint.

Per a la Laura, el deslletament del Guim, de 28 mesos, ha estat un procés relativament fàcil: “He gaudit molt de l’alletament fins que he volgut. Tenia clar que m’agradaria arribar als 2 anys”. Quan van decidir que iniciarien el procés van fer una sessió d’assessorament amb LactApp per sentir-se més segura. Creia que el deslletament podia ser difícil perquè el nen havia pres pit tota la vida i coneixia gent a qui els havia costat més, però no ha estat traumàtic per cap dels dos.

“El procés hauria de ser com més respectuós millor per a la mare i la criatura, el problema és que sovint quan es decideix deslletar la mare ja hi arriba saturada i segurament no pot donar al fill tot el temps que necessitaria”, apunta Subirats. Recorda que cada dona hauria de fer el que senti, escoltar-se a si mateixa i decidir si vol fer un deslletament total o parcial, perquè cada lactància, cada mare i cada lactant són un món. El deslletament és un procés fisiològic que necessita un temps d’impàs, almenys un mes, per regular la producció de llet. Com més demanda, més producció de llet, per això sovint quan es torna a la feina remunerada hi ha unes setmanes que s’ha d’anar extraient manualment la llet per regular la producció.

No sempre va tot rodat

Va arribar un punt que la Vanessa i l’Oriol necessitaven que la Marina, la seva filla de 2 anys, deixés de prendre el pit per poder descansar a la nit. Els primers intents de deslletament van ser per Nadal. “Aconseguíem que no prengués pit, però cada cop que es posava malalta –va començar a anar a l’escola bressol– anàvem cap enrere”, explica la mare. Van fer un segon intent per Setmana Santa, però tampoc va ser fàcil tot i haver-li explicat que era més gran i que no farien pit a la nit. “Semblava que ho entenia”, diu el pare, però la tercera nit sense pit es va despertar enrabiada, plorant i cridant. “A més, verbalitza clarament que vol pit, cosa que ho fa tot més dramàtic”, afegeix la mare. Admeten que no ha anat com esperaven.

“A mesura que el lactant va creixent es va definint la seva personalitat. No és el mateix si el deslletament es fa amb 4 o 10 mesos que si tenen 2 o 3 anys, que coincideix amb l’etapa de les enrabiades. Llavors resulta més complicat dir que no i posar-hi límits”, apunta Vilaret. Les criatures que són més grans entenen el pit com una cosa pròpia, sempre ha format part del seu dia a dia. Per als petits, el pit és molt més que aliment, també els calma, és un espai segur, els ajuda quan han tingut un mal dia o tenen son, hi mantenen un vincle emocional. “El pit serveix per a tot”, afirma Vilaret.

Reconeixen que moltes vegades s’han sentit perduts, esgotats, desesperats i necessitaven una mena de guia, perquè el que anaven llegint i fent no funcionava. La llevadora els va assessorar com fer el procés, tenint en compte que es pot complicar quan coincideix amb les enrabiades dels 2 anys. Ara els pares de la Marina són capaços de relativitzar la situació, conscients que cada criatura és un món. Confien que hauran fet el deslletament complet per Nadal.

Què funciona?

“No podem oblidar que una criatura amb 2 anys no té desenvolupada l’empatia”, comenta Vilaret. Es pot utilitzar el recurs d’un conte sobre el deslletament i que la criatura l’entengui i li agradi, però que continuï demanant el pit. Durant el dia hi ha diferents maneres per evitar alletar, perquè resulta més fàcil distreure el fill, avançar-se a la seva petició de pit si té set o gana i entretenir-lo amb qualsevol cosa que li interessi. A la nit, quan està més cansat i hi ha menys estímuls, resulta més complicat. Vilaret explica que amb aquestes edats toca marcar el límit amb amor i paciència i explicar-li de manera senzilla que no hi ha pit: el pit se’n va a dormir, se li diu bona nit i es guarda. Hi ha infants que es deixen acompanyar durant el procés i a uns altres se’ls fa molt difícil. Llavors pot entrar en joc la parella, consolant-lo i acompanyant-lo.

Quan es decideix iniciar el procés de deslletament és bàsic tenir-ho molt clar i mantenir-se ferma, que la culpa no se’ns tiri a sobre. Si no hi ha molta fermesa interna solen ser processos difícils i dolorosos. Els fills normalment no s'hi conformen, però la mare hauria de ser capaç de traspassar aquesta culpa i recordar que ho fa perquè és el millor per a la família: si ella no pot estar bé, repercuteix a la resta. El deslletament dona pas a una nova relació amb la criatura i forma part del creixement.