Té un amic imaginari? No passa res

BarcelonaEls amics imaginaris són fruit d’una riquesa interior que tenen les criatures des de la seva part més creativa i imaginativa, entre els 2 o 3 anys i fins als 8 o 9, en funció de com madurin. El 60% de la població en aquestes edats té amics imaginaris, és una característica natural de la infància. A partir de llavors arriba el pensament més lògic i racional. Tot i així, aquesta és una franja per tenir-ho acotat, ja que podria durar fins a l’adolescència. Si més enllà segueixen amb amics imaginaris i estan molt enganxats, seria recomanable que se n'anessin desvinculant i es posés el focus d’atenció en els amics reals.

Per què apareixen?

Els amics imaginaris apareixen quan les criatures tenen aquesta capacitat de projectar o imaginar i utilitzen la fantasia per crear un tipus de vincle diferent i especial amb el qual es poden relacionar. És habitual que facin un salt endavant amb el llenguatge i el desenvolupen amb més facilitat gràcies als amics imaginaris. Les criatures ho viuen amb naturalitat i la família hauria de fer el mateix, no és una patologia.

La Mar (9 anys) té clar que els seus amics imaginaris són fruit de la seva imaginació i que no tenen res de dolent. Diu que en té bastants: 30.000! Va començar a tenir-ne quan feia infantil però els va deixar durant una temporada arran d’un comentari que no li va agradar d’uns companys de classe. Els pares no en sabien res, li feia vergonya dir-ho, fins que fa poc més d’un any va decidir recuperar-los. “Vaig pensar que podien tornar. No em sento mai sola, em sento segura i responsable perquè els cuido. M’agraden, m’ho passo bé amb ells”, diu. La mare explica que no sempre hi juga, “però els cops que ens acompanyen a nosaltres li seguim el joc”.

El que cal evitar

Sara Tarrés, psicòloga i membre grup de treball sobre intel·ligència emocional del Col·legi de Psicòlegs, entén la preocupació de les famílies que no saben que l’aparició dels amics imaginaris és freqüent: “És normal que a alguns pares els generi inquietud. Hi ha la creença errònia que és un problema de salut mental. La cultura popular i les pel·lícules han contribuït que hi hagi molts mites sobre els amics imaginaris, que solen tenir connotacions negatives”. Assegura que negar la seva existència és com dir als fills que allò que senten no és correcte. “Sobretot el que no s’hauria de fer és silenciar la criatura, tallar el joc i la conversa amb l’amic imaginari, evitar parlar-ne o pensar que el nen té un problema. S’ha d’entendre que és una fase evolutiva passatgera i normal”, afirma Mireia Vilaseca, especialista en prevenció de patologia infantil i juvenil. Tarrés afegeix que s’hauria d’evitar dir frases com “Això és una ximpleria!" o "No veus que no hi ha ningú?”, perquè suposa negar la necessitat que tenen d’expansió i descobriment i d’explicar que tenen algú al seu costat.

La relació amb els amics imaginaris

Sara Tarrés recorda l’experiència de tenir a casa un amic imaginari: “Era com un membre més de la família, fins i tot li posàvem un plat a taula, sopàvem i xerràvem amb ell. De la mateixa manera que va arribar, un dia va marxar”.

El que recomanen les especialistes és integrar aquesta nova figura com si fos un nino de peluix o un amic, parlar d’ell amb naturalitat, integrar-lo, i aprofitar per preguntar-li com està l’amic perquè és una manera de saber coses: “A través de l’amic imaginari la canalla està projectant informació que pot ser molt valuosa”, apunta Mireia Vilaseca. Explica que, a vegades, aquests amics apareixen en el cas de fills únics o si viuen en entorns molt adultitzats però també poden ser criatures amb més germans que necessiten cobrir alguna necessitat –companys de joc, explicar-los coses o tenir companyia–, que no els cobreixen els amics reals.