Les conseqüències de tenir un fill preferit

De petita, la Kara mai no va pensar que els seus pares serien dels que tenen fills preferits. Els seus germans petits sempre gaudien d’atenció extra i privilegis especials, com viatges a Disneyland, però ella li havia tret importància racionalitzant la situació: els fills grans han de ser més independents, pensava, i probablement els seus pares tenien més diners per anar de vacances després que ella marxés de casa.

Però a mesura que la Kara i els seus germans es feien grans –i aquell tracte especial seguia–, l’evidència es va fer inqüestionable. El moment clau es va produir fa dos anys, quan els seus pares li van trucar per dir que planejaven passar les vacances amb les seves germanes, un cop més, i que no volarien per visitar-la ni a ella ni als seus fills per Nadal. "De sobte em vaig adonar que potser no hi havia cap justificació", relata la Kara, que ha demanat que no s’utilitzi el seu cognom per protegir la intimitat de la seva família. "Potser aquells nens sempre serien els favorits", afegeix.

La Kara sentia ressentiment que els seus pares l'ignoressin. I, malgrat els seus esforços per superar el ressentiment i la decepció, la desigualtat ha acabat afectant la seva salut mental. "No puc superar el dolor", assegura.

Les investigacions de les últimes dècades mostren que conseqüències com les que ha patit la Kara són habituals entre els germans menys afavorits. A la infància tenen més probabilitats de tenir una pitjor salut mental, pitjors relacions familiars i menys èxit acadèmic que els seus germans. Altres estudis conclouen que aquestes dinàmiques familiars poden afectar la salut mental molt més enllà de la joventut. De fet, una d'aquestes investigacions va descobrir que el fet que els fills adults es percebessin com a afavorits o desfavorits era un factor més important de la seva salut mental que gairebé qualsevol altre factor mesurat, inclosos l’estat civil, l’ocupació i l’edat. Només la salut física estava al mateix nivell d'importància. "Pots parlar amb persones grans i t’explicaran què els va passar quan tenien cinc anys", explica Laurie Kramer, que estudia les relacions entre germans a la Universitat Northeastern. "S’hi han quedat encallats", afegeix.

Qui és el favorit?

En una societat que desaprova el tracte desigual dels nens, mesurar el favoritisme dels pares no és una feina senzilla. Quan la J. Jill Suitor, professora de sociologia a la Universitat de Purdue, es va proposar per primera vegada reclutar mares per al que seria l’estudi longitudinal més gran sobre l’efecte del favoritisme parental, recorda l’escepticisme de la seva família. "Ningú no respondrà les teves preguntes", li deien. "Els bons pares no fan això", afegien.

Així que ella i altres investigadors van decidir desenvolupar una línia de preguntes més indirectes per tirar endavant la investigació: A quin fill dediques més recursos? Amb qui et sents emocionalment més propera? De qui et sents més decebuda? El 2001 van reclutar més de 500 mares, cadascuna amb dos o més fills adults, i va començar a analitzar les respostes a algunes d’aquestes preguntes. Ara fa tant de temps que estudien les mateixes famílies que ja han començat a recopilar dades sobre els efectes del favoritisme dels avis.

El primer resultat sorprenent d’aquestes dades va ser com estava d’estès el favoritisme. Segons les preguntes de l’estudi, aproximadament dos terços dels pares tenien un fill preferit. I aquest germà preferit solia ser el mateix durant dècades. No hi havia un conjunt de qualitats que garantís ser el nen consentit, però els favorits solien ser les filles i els germans petits. Una anàlisi exhaustiva publicada aproximadament fa un any també va concloure que, a la infància, les filles tenien més probabilitats de rebre un tracte preferent per part dels dos progenitors. (Les investigacions sobre el favoritisme solen centrar-se en famílies amb dos fills, deixant de nou de banda els fills del mig).

Altres diferències

Però no són només factors superficials com l’ordre de naixement i el sexe els que marquen la diferència. Els pares tendien a afavorir els nens amb trets de personalitat agradables i conscienciosos, probablement perquè són una mica més fàcils de criar, assegura Alex Jensen, investigador de la Universitat Brigham Young i autor de la gran anàlisi de fa un any.

Suitor va descobrir que, a l’edat adulta, el factor més important "sense cap dubte" era si pares i fills compartien valors similars, fins i tot en qüestions religioses i polítiques. El seu estudi longitudinal també va determinar que els factors que els fills adults pensaven que podien millorar la seva posició (com els èxits professionals) o perjudicar-la (com l’addicció o haver estat detinguts) en realitat tenien poca influència en el favoritisme de les seves mares. "Teníem mares que visitaven els seus fills a la presó cada setmana", assegura Suitor. "Deien: «Estic molt unida al Johnny. Això no va ser culpa seva. És un bon noi»".

En certa manera, però, la percepció que els mateixos pares tenen del seu favoritisme és irrellevant, apunta Suitor. En els estudis que examinaven les conseqüències del favoritisme sobre la salut mental, era molt més important si els nens percebien un tracte desigual. I un estudi va descobrir que pares i fills discrepaven més de la meitat de les vegades quan se’ls preguntava sobre la magnitud del tracte diferenciat, qui se’n beneficiava i si les diferències es percebien com a justes. Part del problema és que els pares rarament parlen d’aquests temes amb els seus fills, apunta Kramer, que també va ser una de les autores de l’estudi. "Tots hi pensem", diu. "Però ningú no parla d’aquestes coses".

“Sempre he estimat més la teva germana”

La recerca sobre els efectes del favoritisme parental, apunta Jensen, es pot resumir de manera concisa: "En general, no és bo". Des de molt petits, els nens observen de prop com se’ls tracta en comparació amb els seus germans. Qui se sent menystingut té més probabilitats de patir ansietat i depressió, de tenir relacions familiars tenses i d’adoptar conductes de risc, com beure i fumar, a l’adolescència.

És difícil saber exactament com interpretar aquestes troballes. Com que els estudis sobre el favoritisme parental són observacionals, els investigadors no poden determinar si aquest va ser la causa dels efectes negatius o si, per exemple, els nens propensos a patir trastorns mentals tenen menys probabilitats de ser afavorits. Però Kramer assegura que la recerca constitueix un argument convincent perquè els pares, com a mínim, abordin sovint aquest tema tabú.

Quan els pares hagin de tractar els seus fills de manera diferent, apunta Kramer, haurien d’explicar-ne el raonament. Potser això significa explicar que un germà necessita més ajuda amb els deures perquè té dificultats a l’escola. O que una germana necessita un pijama nou perquè l’antic s’està esfilagarsant. Si un nen entén el motiu de la discrepància, molts dels efectes negatius semblen desaparèixer.

Els inconvenients dels preferits

Ser el preferit també té inconvenients. Tot i que alguns poden beneficiar-se de petites dosis de desigualtat, pateixen quan la diferència entre ells i els seus germans es fa massa gran. Els consentits poden sentir-se culpables o no mereixedors quan les diferències de tracte són tan evidents, apunta Susan Branje, cap del departament d’educació i pedagogia de la Universitat d’Utrecht, als Països Baixos. "Als nens els agrada la igualtat i la justícia en les relacions", afegeix.

El malestar pel tracte diferenciat no sembla disminuir amb el temps. Una dona que va participar en l'estudi va admetre a Suitor que, després de quinze anys, encara estava molt impactada per la confessió de la seva mare al llit de mort: Sempre he estimat més la teva germana. "Que el favoritisme tingui un impacte tan profund no hauria de sorprendre, són vincles molt profunds i els tenim tota la vida perquè és la persona que creus que t’hauria d’estimar més", conclou l'experta.