El món de fantasia (i alguna mentideta) dels nostres fills

“Què és, això? Com te l’has fet, aquesta rascada?” “Me l’ha fet l’Èric [posem per cas, sempre amb posat compungit]”. “Però si fa molts dies que no el veus, l’Èric!” Silenci. “...me l’ha fet... l’Aina!” “L’Aina, ara?” Ja hi som! Fabula? Menteix? Són, tots, màquines d’imaginar a l’engròs, guionistes en potència, creatius compulsius. La línia vermella que separa realitat i ficció dins la ment d’un adult no funciona igual per a aquests bojos baixets: dues pintes encreuades esdevenen, per art de màgia, un avió que s’estavella; dos raspalls de dents a la mateixa mà, unes tisores esmolades. I si més enllà de la fabulació compartida hi ha voluntat d’engany, hem topat amb la mentida, que ja són figues d’un altre paner. Viatgem a l’univers fictici infantil per entendre’n els mecanismes profunds i, així, deixar d’escoltar a les palpentes els rondallaires més enginyosos. Ei: correm el risc de no voler tornar-ne.

Fabular no és, ben bé, imaginar. Ni mentir. “Fabular és imaginar relats, seqüències més que imatges. És elaborar una història, tot un discurs que es pot basar en una imatge o una mentida primària, però que va més enllà d’això”, apunta la psiquiatra Montse Pàmias, cap de salut mental infantojuvenil de la Corporació Sanitària Parc Taulí, investigadora i professora de la UAB i de la UIC. Mentir, en canvi, és entabanar l’interlocutor expressament. Els menuts -sosté- saben destriar perfectament una cosa que ha passat de debò d’una que s’han empescat: “En general, els nens són conscients de la diferència entre el real i l’imaginari. Hi ha situacions clíniques, com la psicosi, en què les persones creuen o senten coses que no són reals, però són molt poc freqüents en els nens”.

El fet que creïn és positiu; acompanyem-los: “Estimular la imaginació i la capacitat de relatar és molt positiu per al desenvolupament del nen”. “Escoltem-lo -recomana la doctora Pàmias- i potenciem que el discurs sigui coherent, que ens faci arribar la seva idea o fabulació. Això l’ajudarà en el desenvolupament del llenguatge i, després, en l’estructura de l’escriptura”. Tant la fabulació com la mentida -revela- són habituals: “Formen part del desenvolupament cerebral normal del nen i, molts cops, tenen també un component d’adaptació social”. I ¿com sorgeix la mentida?: ¿sempre l’atia un perquè concret, potser recargolat? “Les mentides són conscients, però no sempre tenen una intenció determinada. Molts cops sí que tenen una intenció conscient, però d’altres no tenen una finalitat clara i són més l’expressió d’una dificultat per explicar alguna cosa als altres o gestionar ells mateixos una situació real”.

Amics, i enemics, imaginaris

No es veuen ni existeixen, però hi són. Montse Pàmias: “Els amics imaginaris transitoris poden aparèixer en l’etapa infantil, i, generalment, no tenen cap repercussió clínica. Quan es produeixin en nens que substitueixin aquests amics pels reals i tinguin dificultats de relació és quan haurem de consultar el pediatre. Els nens tendeixen a personificar o representar en animals alguns temors més abstractes. En aquest cas, la por pot tenir forma de llop o de monstre, i la mort, d’esquelet”. Mercè Collell: “Els amics imaginaris són un recurs per a la soledat; poden aparèixer en un moment determinat, però també cal alertar-nos si la seva existència és permanent. Els enemics (els llops, els ogres, els monstres) apareixen, en un moment determinat, com a fruit de l’evolució del seu psiquisme. Hi ha un període de pors normals en què l’infant s’adona que el món idíl·lic no ho és tant. Els contes infantils són una manera de representar aquestes pors i vèncer-les”. Hem mort el llop!

Els infants “amb desenvolupament normal”, explica la psiquiatra, fabulen i menteixen, o si més no en són capaços. Si la mentida és constant, als pares els toca un cop més fer de pares: “Les mentides han de tenir una resposta proporcionada a l’edat del nen i a la gravetat, que s’haurà de valorar en cada cas. En general, haurem de transmetre que mentir no és una bona manera d’aconseguir un objectiu, i que la societat (o els pares) posem els límits quan aquestes mentides produeixin malestar a tercers”.

La fal·lera de fantasiejar i la d’ensarronar evolucionen amb l’edat: “En la primera infància (abans de sis anys), cal diferenciar el període d’un a tres anys del de tres a sis”, precisa la psicòloga clínica i psicoanalista Mercè Collell, del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “En el primer -explica-, la immaduresa del seu aparell psíquic porta el nen a confondre fantasia i realitat. En el segon període, això ja es pot diferenciar una mica més. La imaginació, la fantasia, els relats, els contes, funcionen com una espècie de placenta psíquica que l’ajuda a formar-se, actua com un terreny intermedi necessari per al seu desenvolupament. La seva percepció del món no és objectiva; està tenyida, sobretot, pel seu moment emocional. Els relats, els contes o bé les històries que fabrica l’ajuden a viure”.

DESCOBERTA DE L’ENTORN

A mesura que van creixent, els nens es formulen preguntes i hi troben respostes conformades per la seva voluntat, pels seus gustos, de tal manera que les emocions i fantasies més íntimes influeixen en la descoberta de l’entorn, comenta la terapeuta. I aquesta capacitat fantàstica ja despunta a partir dels dos anys amb el joc simbòlic. “És de vital importància que els nens juguin, manipulant objectes, fent servir joguines”, defensa Collell. Idear, confirma, és vital: “Imaginar, fingir, fer com si fos..., és a la base de la representació, de la gènesi del pensament i de la capacitat simbòlica, que ens singularitza com a éssers humans”. Collell insisteix que la imaginació i la fabulació són “una necessitat”, i que entronquen amb la creativitat i, al capdavall, amb la intel·ligència: “Els nens són potencialment creatius. Moltes vocacions adultes s’han gestat en inclinacions infantils”.

Mercè Collell assegura que, els primers anys, la canalla no sempre percep què és real i què no: “La discriminació real-fictici és un procés gradual que es va fent al llarg de la primera infància. El que és fictici correspon al que voldríem, ens agradaria, desitgem, i les altres coses són el que és real o possible”. Amb cinc anys o menys -subratlla-, no es pot considerar que menteixin ni que tergiversin els fets. “S’ha de desterrar la paraula mentida abans dels cinc anys: diem mentides quan volem amagar la veritat; per tant, cal que es pugui diferenciar mentida de veritat. També desterraria mala fe, perquè els recursos de l’infant són limitats: pot enfadar-se amb nosaltres, però atribuir-li mala fe és massa!”, exclama l’experta.

L’actitud d’un pare o d’una mare davant la fabulació / mentida, ¿quina ha de ser, doncs, Mercè? “Els adults tenim més recursos que l’infant: si dubtem del que ens diu, podem esbrinar la veritat. Hem de tenir en compte que el relat revela com ha viscut la situació. Els pares coneixen com reaccionen els fills, de què són capaços. El nostre paper és ajudar-los. A vegades, donant-los suport, i d’altres introduint un altre punt de vista o advertint dels inconvenients de la seva conducta”.

Per ser justos, però, convé no oblidar la bidireccionalitat de la mentida: de vegades, són els adults els qui menteixen. Doncs mal fet, diu Collell: “En el tracte amb els infants, cal que els adults no els enganyem en coses importants, que sàpiguen que poden confiar en nosaltres, que no prometem res que no puguem fer. A casa, els ensenyem que hi ha coses amb les quals poden prendre mal i, per tant, no els deixem tisores, llumins... En l’àmbit psíquic, hi ha assumptes com malalties, separacions, morts..., en què cal adaptar la manera com se’ls comuniquen”. Sense mentides. Cap.

Fabular i mentir són coses diferents

Com diria Alejandro Sanz, no és el mateix: faula i mentida no són sinònims. “No és així en la primera infància”, remarca Mercè Collell, si bé matisa de seguida: “Quan som en una altra edat -de sis a onze anys, per exemple-, la mentida ja té una significació diferent. Aleshores, si el nen menteix, és un símptoma i cal preguntar-se a què respon... sempre; i més tenint en compte que és la seva sortida a una situació que viu difícil”. Orelles ben obertes, doncs, i tones d’empatia: “Un adult -recorda Collell- pot diferenciar quan el nen s’inventa coses o bé menteix. Ja hem dit que, per mentir, cal que sàpiga que oculta la veritat, és a dir, que pugui diferenciar els dos aspectes. La mentida en l’infant és una defensa: hi ha alguna cosa que li és molt difícil d’afrontar, i aleshores ens diu una altra cosa. Els adults hem de veure-hi més enllà. La nostra feina és ajudar-lo a afrontar les dificultats: el pedagog Lluís Folch i Camarasa deia que els problemes dels infants només són petits als ulls dels grans”.