Ajudar a trencar el silenci

Un estudi de l’entitat Save the Children revela que una de cada cinc persones a Catalunya ha patit algun tipus de violència sexual durant la seva infància. Només l’any 2020 hi va haver gairebé un miler de víctimes de violència sexual menors d’edat, però s’estima, com apunta l’ONG, que només un 15% dels casos es notifica a les autoritats. Que la víctima sigui capaç d’expressar el que li ha passat ja és un primer pas, i molt important, perquè professionals i entorn de confiança puguin començar a ajudar-la. Malauradament, la violència sexual no és tan fàcil de detectar ni revelar, i moltes de les persones que n’han patit, com explica la psicòloga Elena González, ho mantindran en secret tota la vida.

Per tal d’intentar trencar amb la por i els tabús que encara existeixen al voltant de la violència i l’abús sexual infantil, l’equip de professionals de la UTASI (Unitat Terapèutica d’Abús Sexual Infantil de la Direcció General de Menors i Família del govern de les Illes Balears) ha publicat Poniendo alma al dolor* (Ed. Desclée De Brouwer), un llibre escrit per les psicòlogues Elena González, Carmen Ruiz i Carolina Moñino i coordinat per l’escriptora i també psicòloga Pepa Horno, en el qual exposen el model d’intervenció terapèutica que segueixen amb els infants i adolescents que tracten a la UTASI.

L’obra, que no pretén ser un manual, té la finalitat d’esdevenir una guia divulgativa amb una mirada àmplia i un llenguatge senzill que pugui ser d’utilitat per a famílies, professionals i qualsevol persona que el necessiti: “El missatge més important és que cal compartir l’experiència perquè quan es comparteix i hi ha algú que t’escolta i legitima el teu dolor, ja s’ha fet un primer pas en el treball terapèutic. D’aquí la necessitat de trencar amb la por i la vergonya”, explica González.

Una de les bases del model d’intervenció terapèutica de l’equip de la UTASI és la creació d’un vincle afectiu entre el terapeuta i l’infant o adolescent, sovint difícil de reconstruir, però que suposa el punt de partida per a l’èxit de la teràpia: “Segons les estadístiques, en la majoria de casos l’abusador és algú de confiança, i això genera molta confusió en el menor perquè qui l’hauria de protegir li està fent mal. Per tant, el primer que volem és treballar el vincle i una base de seguretat on l’infant sàpiga que estarà bé i que el que volem és ajudar-lo. Cada cas és únic i requereix un tractament específic”, explica González.

Juntament amb l’atenció i acompanyament als familiars, un altre vessant important de les sessions és el treball en educació sexual i afectiva, i la prevenció: “És una part que pren rellevància en la teràpia: identificar què és un contacte d’afecte i diferenciar-lo dels contactes sexualitzats. Això cal fer-ho molt explícit en aquests infants perquè ho tenen molt confús”, afegeix la psicòloga.

El treball del terapeuta

El model que porta a terme la UTASI exigeix un treball personal del terapeuta que l’ajudi a fer front a les situacions que es trobarà a la sala de teràpia. Es tracta de casos “profundament trencadors i horrorosos, que generen impacte personal en els professionals i per això cal estar ben preparat i cuidar-se molt”, explica Carmen Ruiz. “Parlem d’un treball molt específic i molt especial. Han d’escoltar i acompanyar situacions duríssimes que segur que els afectaran i que generen sentiments d’impotència i ràbia però que cal atendre des de la consciència i posant el focus en el menor. Tampoc és vàlid separar-se excessivament generant una cuirassa. La línia és molt fina. No tothom pot començar treballant amb menors amb aquest tipus de casos”, afirma.

Des que la UTASI es va posar en funcionament l’any 2009 han vist disparades de manera exponencial el nombre de notificacions d’abús sexual infantil, producte d’una millora de la “prevenció i visualització d’un fenomen molt complex”, i gràcies a un protocol ben establert per part de tots els agents socials i educatius capaços d’identificar un possible cas. Pel que fa a la recuperació, tant González com Ruiz es mostren optimistes: “Recuperar-se és possible, tot i que mai s’oblida sinó que s’aprèn a viure amb l’experiència que s’ha patit. Dependrà de cada cas i circumstància, però un infant que ho ha explicat, se l’ha cregut, se li ha donat suport i ha iniciat un procés terapèutic segurament ja tindrà el 50% de la recuperació feta”, expliquen, i recorden la frase que remarquen a moltes de les sessions: “Sempre els diem que ells són molt més que el que els ha passat”.

____________________

*Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Poniendo alma al dolor' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.