Helena Alvarado

Solucions educatives

No és important conèixer com es va formar un problema en el passat, sinó com es manté en el present

Construïm la nostra conducta sobre la base de les nostres percepcions / ISAAC BUJ Zoom

“Això era i no era un mul que, en travessar amb la seva càrrega de llenya l’habitual sender diari de la granja a la cabana de la muntanya, es va trobar el camí bloquejat per un gruixat tronc que havia caigut durant la nit i que impedia el pas. El mul, després d’un petit moment de desànim, va començar a empènyer amb el cap el gruixat tronc, que va quedar allà mateix, sense moure’s ni un sol centímetre. El mul, llavors, va decidir intensificar els seus intents agafant impuls i donant cops de cap al tronc per intentar apartar-lo. Cops de cap que varen ser cada vegada més violents en repetir-se els intents i que varen fer que el mul morís a causa de la seva rigidesa i tossuderia”.

De manera no gaire diferent de la catastròfica estratègia del mul, els éssers humans, els pares en aquest cas, mitjançant reiterades i disfuncionals solucions intentades, construïm dinàmiques dins les quals allò que feim per resoldre el problema es converteix en el que ho complica. Moltes vegades, davant dificultats amb els nostres fills, posam en marxa, amb molt bona intenció, intents de solució que no només no resolen la situació, sinó que, sovint, la mantenen i empitjoren. Imaginem, per exemple, que volem que el nostre fill sigui autònom. Això implica que jo li indiqui totes les accions que ha de fer perquè les automatitzi. En veure que no ho fa, jo les hi dic 20 vegades més, esperant que ho posi en pràctica, i molt probablement acabi exasperat i enfadant-m’hi, i que li retregui que no col·labora ni s’ocupa de les seves coses. Repeticions de consignes fins a la sacietat, empipades i crits són intents de solució que compliquen la relació i van en la direcció contrària al fet que el meu fill torni autònom.

La persistència

Per tant, queda clar que, des del punt de vista del canvi, no és important conèixer com es va formar un problema en el passat, sinó com es manté en el present. Per canviar una situació, hem de determinar-ne la persistència. No tenim potestat sobre la formació d’un procés que va tenir lloc en el passat, però el present i el futur són modificables.

Per canviar una situació, hem de determinar-ne la persistència

Allò que tenim aquí és una “causalitat circular” entre com persisteix un problema i les maneres en què les persones intenten resoldre el problema i hi fracassen. Per tant, si volem generar un canvi, és important concentrar-se en les solucions disfuncionals que estan sent intentades. Si bloquejam o canviam les solucions disfuncionals, interromprem el cercle viciós que alimenta la persistència del problema i obrirem el camí a un canvi real i alternatiu. En aquest punt, el canvi és inevitable: la ruptura d’aquest equilibri condueix necessàriament a establir-ne un altre de nou, que es basa en noves percepcions de la realitat.

Si volem que els nostres fills canviïn, hem de produir experiències emocionals que els corregeixin, però que no alterin la relació ni el vincle entre ells i nosaltres

Aquest procés de canvi queda il·lustrat clarament en un altre exemple de psicologia experimental (Orstein, 1986). Col·locau tres poals d’aigua. Ompliu-ne un amb aigua molt calenta, un altre amb aigua molt freda i un altre amb aigua teba. Ara posau la mà dreta a l’aigua calenta i la mà esquerra a l’aigua freda. Després d’uns pocs minuts, posau les dues mans dins l’aigua teba. L’experiència serà realment impactant. La mà dreta notarà l’aigua molt freda i la mà esquerra, molt calenta. És el mateix cervell; no obstant això, “la mà dreta no sap el fa la mà esquerra”. Allò interessant és que, basant-se en la percepció de la mà dreta, li agradaria afegir aigua calenta; basant-se en la percepció de la mà esquerra, li agradaria afegir aigua freda. Aquest experiment demostra que construïm la nostra conducta sobre la base de les nostres percepcions i que aquestes es basen en el que hem experimentat anteriorment.

Percepció de la realitat

Una intervenció que apunti a canviar una situació ha de proporcionar una experiència diferent de la percepció de la realitat que s’ha de canviar. Això obre el camí a diferents reaccions emocionals i de conducta. Si volem que els nostres fills canviïn, hem de produir experiències emocionals que els corregeixin, però que no alterin la relació ni el vincle entre ells i nosaltres. No responsabilitzar-se de les seves coses haurà de comportar com a conseqüència unes llibertats menors de les que tenia si així ho fes i, per tant, ell o ella tindrà l’oportunitat de modificar el que fa per obtenir beneficis adequats a la seva conducta, sense afectar la nostra comunicació i afectivitat. Identificar i bloquejar les solucions intentades que posem en marxa i que no funcionen és una primera passa cap a l’èxit.

Helena Alvarado és psicòloga sanitària especialista en teràpia breu estratègica a l’Institut Balear de Pediatria