Realitats amb ulls d’infant

“Les onades eren molt grans. Sentia que moriríem en aquell viatge. De sobte va arribar la policia grega i ens va portar a la riba. Estàvem salvats”. Aquest relat tan breu i alhora tan colpidor és de l’Abdul, un nen sirià de 13 anys que durant els últims mesos ha viscut al camp de refugiats de Cherso, al nord de Salònica (Grècia). Ell, juntament amb set nens més, ha plasmat el seu testimoni en el llibre 'Amic meu', que han il·lustrat amb els seus propis dibuixos sota la batuta de voluntaris de l’ONG Open Cultural Center (OCC). L’import del llibre, que va veure la llum al gener gràcies a la col·laboració de l’estudi Lluís Torres -que s’ha encarregat de maquetar-lo- i del Grup Maculart -que n’ha imprès 2.500 exemplars de franc-, servirà per finançar les activitats que l’OCC porta a terme a Grècia.

La idea de fer el llibre va sorgir en un dels tallers de dibuix que els voluntaris de l’OCC feien amb els nens que fins fa poc vivien al camp de Cherso. “Allà els dies eren llargs i estaven molt condicionats per la meteorologia; tothom vivia en tendes de campanya, esperant que en algun moment se’ls concedís l’asil per començar una vida segura”, explica Dídac Guillamet, president de l’OCC. Guillamet descriu Cherso com un indret on hi havia un barber, una mesquita, una botiga molt petita que venia tabac i alguns aliments, un centre mèdic i l’escola. “Una escola que estava oberta de les 9 del matí a les 10 de la nit i que també feia la funció de centre cultural, on els refugiats venien a fer activitats i a passar l’estona”, apunta.

Una de les voluntàries que més directament s’ha implicat en l’edició del llibre és Maria Clapés, una mestra de música de 23 anys que, en acabar el grau, va agafar-se un any sabàtic durant el qual va decidir marxar a Cherso a treballar amb l’ONG. Hi va arribar el 10 d’octubre i, com ella explica, ben aviat va començar a treballar sobre el terreny. “Als matins, abans de començar les classes, dinamitzava jocs com l’aranya, el mocador i el pica paret amb la canalla. Després, just abans de les classes, ballava amb ells cançons com La Macarena i el Waka-waka. Al matí treballava a l’escola, fent de suport en aules o coordinant amb altres voluntaris les classes dels nois d’entre 12 i 14 anys”. A la tarda es feia càrrec del taller de costura, i quan va arrencar el projecte del conte cada tarda dibuixava amb els nens. “A les estones mortes agafava la guitarra i em posava a cantar amb els nanos que voltaven pel camp avorrits”, recorda.

FER NOUS AMICS

El projecte el van encapçalar tres voluntaris. Cada tarda els nens i les nenes anaven al taller de dibuix, on se’ls demanava que expliquessin la seva història a través de dibuixos. “Després ens explicaven el significat dels dibuixos i els entrevistàvem. De les converses en vam utilitzar les parts més impactants, a més d’aquelles que pensàvem que ajudaven a explicar la situació que estaven vivint”, destaca la Maria. Amb tot, diu Guillamet, es pretenia “crear un instrument per fer arribar el conflicte i la situació dels refugiats a un públic més ampli i, en particular, als més petits”. A més, també es pot fer servir com a recurs per treballar el tema dels refugiats a l’aula i per treballar amb els infants conceptes com la inclusió i la tolerància.

'Amic meu' s’ha dividit en quatre parts: la vida a Síria, abans i durant la guerra; el viatge cap a Europa; la vida al camp de Grècia, i el futur. I si hi ha una part que fa palès l’esperit de supervivència d’aquests petits narradors és la que fa referència al futur. Hi apareixen missatges com “Malgrat la situació, volem estudiar i anar a l’escola cada dia” o “En el futur esperem tenir una vida millor i fer nous amics”, que ens demostren un cop més que tot i el drama, el camí recorregut, la por, les pèrdues i la incertesa, els nens i nenes són també d’una pasta especial a l’hora d’interpretar el perquè d’una guerra, d’un exili o de la vida en un camp de refugiats.

La Maria, que hi ha conviscut durant tres mesos, explica que les criatures aconsegueixen mantenir la seva innocència més o menys intacta. “Són nens i, com a tals, tenen ganes de jugar; tot i haver viscut situacions dures, estan oberts a participar en les propostes que se’ls fan”, celebra la voluntària. Hi ha nens que no van a l’escola des que va esclatar el conflicte a Síria, el 2011, i n’hi ha que mai han anat a l’escola, però tot i això el que més admira la Maria de tots ells és “la naturalitat i tranquil·litat amb la qual explicaven les cruels situacions que han viscut i la seva força de superació i d’adaptació”.

MADURAR ABANS D’HORA

Tot i la visió esperançadora que traspuen els testimonis de l’Abdul, l’Amar, el Maussam i l’Elaf, Dídac Guillamet posa èmfasi en el fet que “els infants s’adapten a tot però van acumulant experiències traumàtiques”. I afegeix: “Creen parets entre ells i la realitat com a mètode protector, i els que entenen la situació maduren com a persones abans de temps”. Tanmateix, la carència d’una vida digna els fa desenvolupar una necessitat d’afecte i companyia, la qual cosa no impedeix que visquin la situació amb un realisme aclaparador que provoca, per exemple, que “sabent que la seva estada a Grècia no és permanent no estiguin segurs de voler aprendre grec, o estiguin tips d’esperar a retrobar-se amb els seus familiars que estan en algun altre país europeu”, conclou el president d’Open Cultural Center.