Maltractament infantil

Posar xifres al maltractament infantil no és fàcil. Ni tan sols a aquell que, pels blaus i lesions que causa al cos dels que el pateixen, hauria de cridar l’atenció dels que conviuen diàriament amb el menor. Els nens i adolescents que en pateixen ho amaguen, i el maltractament, en la majoria de les ocasions, passa desapercebut per a familiars, amics i companys de classe. També per a aquelles institucions que, com col·legis, instituts i centres sanitaris, busquen frenar unes agressions que posen en perill la salut física i psicològica de l’infant. Almenys així ho indica un informe elaborat per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) al juny que apunta que, només a Catalunya, hi hauria un total de 6.840 nens amb mesures de protecció per maltractament. Una xifra gens encoratjadora si tenim en compte que molts dels casos de violència i abusos sexuals a infants i adolescents del nostre país no arriben als serveis socials i queden ocults al si de la família o l’escola.

Per aquest motiu organismes com la mateixa DGAIA, el Síndic de Greuges i el Grup de Maltractament de la Societat Espanyola d’Urgències Pediàtriques posen especial èmfasi a donar visibilitat a un problema que encara avui segueix sent tabú en la societat i a crear les eines de detecció i actuació necessàries perquè els professionals de l’educació, la medicina o la seguretat puguin reconèixer-ne els símptomes i abordar-los a temps. Entitats privades com Ferrer Consumer Health també han llançat iniciatives com un curs online destinat als pediatres i que té com a objectiu dotar-los de la informació i eines necessàries per detectar un cas de maltractament i actuar-hi de manera àgil. I és que, tal com explica el pediatre Jordi Pou Fernández, autor del llibre El pediatre i el maltractament infantil i responsable d’aquest curs, el primer que cal fer per acabar amb la violència física i psicològica als menors és ser conscients que existeix.

“La clau és que el pediatre hi pensi. Si no pensa en la possibilitat d’un maltractament, no el descobrirà mai. Hi ha molts símptomes que poden correspondre a malalties, però que també poden amagar maltractament”, comenta Pou, també excap dels serveis de pediatria i urgències de l’Hospital Sant Joan de Déu. Per això, en el curs del qual és director, a més d’abordar la violència física, psicològica i sexual als menors des de la teoria i des del protocol que cal seguir una vegada detectada, es posa l’accent en els símptomes a través dels quals es pot mostrar. Perquè, com explica Pou, el problema que planteja el maltractament infantil no és tant què cal fer quan s’ha detectat, sinó com destapar una violència que s’amaga sota múltiples cares i es presenta en formes diferents.

Una dificultat, la de detectar i abordar el maltractament a nens i joves, que, lluny de ser exclusiva de pediatres, afecta altres agents claus en la lluita contra la violència infantil, com els professors. Són ells els que, després de la família, passen més temps amb els menors, i els que, segons estableix el protocol de prevenció, detecció, notificació, derivació i coordinació de les situacions de maltractament infantil i adolescent en l’àmbit educatiu, han d’ajudar a identificar i a derivar els casos de maltractament entre els seus alumnes.

DIFÍCIL DETECCIÓ

Però, com explica la psicòloga del programa Espai Jove Assistencial de la Fundació Privada Centre d’Higiene Mental Les Corts, Mercè Triay, per poder posar en mans de les autoritats corresponents un cas de maltractament és necessari detectar-lo, i això, de senzill, en té ben poc. No existeix, diu, una síndrome del nen abusat o maltractat. Els menors que pateixen maltractament poden ser nens reservats, que passen desapercebuts entre la massa, o tot el contrari, xavals actius, rebels alguns, que necessiten tenir tot el seu temps ocupat. Llavors, com ho detectem? Segons explica Triay, revisant qualsevol canvi en la seva normalitat.

“Si era una persona que li agradava fer esport, era extravertida i curiosa i, de sobte, deixa de fer coses que li agraden, sí que tenim símptomes que ens demostren que ha passat alguna cosa que el fa sentir malament. No sabem si és conseqüència d’un maltractament, però sí que hem d’esbrinar què li passa”, diu Triay, que insisteix en les mesures que s’han de prendre per evitar que es produeixin o es cronifiquin en el temps. I aquí la informació i la formació adquireixen un paper protagonista: cal informar els nens sobre els seus drets i sobre aquelles persones a les quals poden recórrer per rebre el suport que necessiten. I formar els docents.

La psicòloga i presidenta de l’Associació Catalana per la Infància Maltractada (ACIM), Carme Tello Casany, també considera que és hora que les institucions centrin els seus esforços a prevenir el maltractament infantil i que ho facin des de la sensibilització, la informació i la formació dels agents implicats en la seva detecció i intervenció. Només així, comenta, es podrà abordar la violència a infants i joves i evitar els efectes negatius que es deriven de la seva cronificació. “El que realment pot ajudar els nens i les seves famílies és la possibilitat d’una detecció precoç del maltractament i de l’abús sexual. Posteriorment, es complica molt el tema per a la víctima, perquè pot afectar-la molt, tant en aspectes psicològics com somàtics, de conducta, afectius i sexuals”.

Prevenir per protegir

A l’IES Front Marítim de Barcelona van decidir plantar cara als maltractaments i ho van fer fent-ne partícip tot el centre educatiu. Els professors, dotant d’hores i contingut temes com la convivència i els valors. Els alumnes, assimilant-los i posant-los en pràctica. Com? Amb la Tutoria entre Iguals (TIE), un programa desenvolupat pel psicòleg del centre, Andrés González Bellido, que des de fa 8 anys converteix els estudiants de 3r d’ESO en tutors dels que acaben d’arribar. Ho fa, com explica el director de l’institut, Salvador Rovira, amb la guia i l’orientació dels docents i amb els recursos del centre. Es tracta que els alumnes més grans exerceixin el paper de germans grans i es preocupin per com estan i els ajudin en tot allò que puguin. També que els més petits sàpiguen que hi ha algú com ells en qui confiar i a qui recórrer. “Si un nen té al seu costat un alumne de 3r en qui confia, és molt probable que si té algun problema, caigui la barrera del silenci, li expliqui el problema al seu tutor i que nosaltres puguem actuar”, raona Rovira.