Inclusió i l’espectre autista

Segons la Unesco, la inclusió educativa és el dret que tenen tots els alumnes de rebre una educació en un entorn normal o ordinari que maximitzi les seves capacitats de desenvolupament.

Més enllà de la clàssica integració educativa, que es conforma a adaptar superficialment l’entorn i oferir suport puntual, la inclusió educativa cerca adaptar també el teixit social i beneficiar els alumnes que són ‘diferents’, per raons de cultura, discapacitat o identitat, i la resta d’alumnes del seu voltant.

Un dels grups que tenen més risc de ser exclosos del sistema educatiu és el dels alumnes amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA).

Posem el cas d’en Miquel, que té 5 anys i és autista. Encara no es comunica verbalment i té un joc molt individual. Tot i això, va a una escola pública, i passa la jornada en una aula ordinària, amb companys de la mateixa edat. Fins aquí podríem dir que en Miquel està integrat. Però mirem-ho una mica més de prop: en Miquel passa els patis entotsolat amb un clauer que sempre porta o corrent seguint les línies del terra. A la classe no pot assolir els mateixos continguts que la resta dels companys i li han de fer adaptacions: té quatre hores de suport a la setmana i una mestra auxiliar que l’ajuda amb les activitats bàsiques d’autonomia. Quan no té la mestra de suport, per a en Miquel és molt difícil seguir el que es fa dins l’aula. Sol jugar sol perquè no sap jugar al que juguen els companys, encara que si el professorat els ho demana, els companys van a jugar amb ell. En Miquel no gaudeix d’una vertadera inclusió.

Tot i que en l’actualitat s’intenta que els alumnes TEA funcionin amb el sistema ordinari, això mai no tindrà sentit si no es compleixen un seguit de premisses per adequar aquest sistema ordinari a les necessitats especials. Si no es fan aquestes adequacions mai no es maximitzaran les capacitats de desenvolupament de l’alumne, el model no serà inclusiu i no tindrà sentit la integració.

Inclusió a l’escola

• Tenir en compte la teoria de les intel·ligències múltiples que planteja Gardner, que posa en valor la diversitat de fortaleses dels alumnes i entén que tots poden aportar quelcom. L’autor proposa vuit tipus d’intel·ligència: lingüística, logicomatemàtica, corporal, visoespacial, musical, naturalista, interpersonal i intrapersonal. Hem de saber que tots els alumnes disposen d’una d’aquestes intel·ligències o més. La clau és identificar-les i adaptar tant com sigui possible la presentació dels continguts a les necessitats de cadascú. Aquesta és l’única manera real de compensar dèficits i potenciar fortaleses.
• Provar el mètode Teacch per a intervenció en autisme, que està basat en principis que recorden els del mètode Montessori i tenen a veure amb la facilitació de l’aprenentatge, tant de continguts com d’habilitats d’autonomia, mitjançant l’estructuració visual.
• Intervenir en el pati. Per a molts infants, els patis no són un lloc d’esbarjo perquè no saben com participar en els jocs dels companys o perquè no tenen un grup d’amics que els incloguin. Gey Lagar proposa el programa ‘Patis i Parcs Dinàmics’, una eina que fa arribar a les escoles per donar sentit als patis, en què un adult presenta i explica de manera estructurada els jocs i convida a participar-hi a tots els alumnes interessats.
• Tenir en compte el perfil sensorial de l’infant. Hem de saber que el cervell d’un infant amb TEA pot organitzar la informació dels sentits d’una manera diferent. La informació auditiva, visual, olfactiva, gustativa, tàctil, vestibular (moviment) o propioceptiva (del mateix cos) pot estar desajustada i pot passar que reaccioni massa o massa poc davant determinats estímuls. Conèixer el perfil sensorial permetrà donar ajudes per regular l’input sensorial, ajustar la jornada o adaptar l’aula a les necessitats. Per exemple, el renou de les cadires o dels crits a l’aula, en alguns casos, podria ser insuportable per a ells, mentre que altres infants podrien jugar amb massa força perquè no controlen bé el propi cos.
• Normalitzar i comprendre el diagnòstic és clau per als companys i per a un mateix. Un diagnòstic no és només una etiqueta, serveix perquè l’entorn conegui i, per tant, entengui més aquella persona. Cal usar una terminologia adequada i adaptada a l’infant, desvinculant-la de valor. Ser autista no és ni bo ni dolent. Mitjançant el reconeixement i la valoració de les diferències evitam la segregació.

En resum, la inclusió ha de ser l’opció educativa per a tots els infants i el sistema educatiu és el que ha d’adaptar-se als alumnes, i no a l’inrevés, però això només tindrà sentit si l’alumne pot obtenir aprenentatges significatius de l’experiència inclusiva. Recordem que la inclusió serà beneficiosa per a tots els alumnes, que extrapolaran aquesta experiència inclusiva fora de l’escola, a tota la societat.

Caterina Bennàsar Cerdà és psicòloga de Creix