Tribuna oberta
GISELA RIBERAS

La importància de la relació en infants de 0 a 3 anys

Article de la doctora Gisela Riberas, directora acadèmica del grau d'educació social de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL

La importància de la relació  en infants de 0 a 3 anys / DAVID BORRAT Zoom

Ser pare o mare és una de les experiències més importants, però com és ben sabut no és una tasca fàcil ni prou valorada. Sempre hi ha un risc important de passar-se de la ratlla amb les normes o ser massa benèvol en el tracte. És un aprenentatge que es fa sense manual i que en molts casos s’adquireix amb la pràctica.

Es parla de les pautes educatives, els límits, les normes, el respecte, la comunicació, els hàbits, les rebequeries, per no dir els adolescents, el grup d’iguals, la prevenció de les drogues, la violència... i una infinitat de temes que podrien omplir una enciclopèdia sencera. Quan t’ho saps tot, surt l’excepció o el context ha canviat o el teu fill ja s’ha fet gran. En fi, sempre queda el sentit comú i l’estimació incondicional.

M’agradaria centrar-me en un aspecte poc parlat, al meu entendre, però força important per a tots els temes que he enumerat anteriorment: el vincle que establim amb els nostres fills durant els tres primers anys de vida. Aquest període de temps passa molt ràpid i moltes vegades no li donem la importància que té.

L’experiència de criança d’un fill és una de les vivències més meravelloses d’aquest món, però està plena de condicionants. Les expectatives que tenim de com serà, la projecció de les fantasies inconscients moltes vegades no reconegudes per nosaltres, la càrrega emocional de no defraudar els nostres propis pares o l’obligació de no fallar en el que pensem que van fallar ells, la pressió de no abaixar el ritme a la feina...

Sembla que quan els nens són petits és més fàcil fer-se’n càrrec: els avis, un cangur o la llar d’infants ens ajuden en aquest anar i venir de la nostra societat. Però, atenció, la ment culpabilitzadora ofega a vegades la nostra essència i les nostres emocions: ho faig bé?, hauria de...?, seria millor si...?

Crec sincerament que la presència d’un pare, d’una mare, d’uns avis o en moltes ocasions d’un ésser significatiu és la base de tota l’educació posterior. Sentir-se acompanyat, escoltat, estimat i respectat és l’essència que donarà fortalesa a la nostra personalitat, a la nostra identitat i també serà un dels millors elements de resiliència per a futures etapes de la vida.

La seguretat que podem donar a un infant es forja en petits instants i no amb grans lliçons. Quan la seva mirada et busca i et troba, quan la seva cara mostra sentiments que tu reconeixes, quan plora i troba consol, quan marxes i tornes a l’hora que t’espera, quan hi ha una resposta coherent i estable al llarg del temps. Quan tu, pare o mare, acarones a la nit el teu infant.

Moltes vegades per falta de temps deleguem l’atenció dels nostres fills en aquesta edat primerenca. ¿Qualsevol pot alimentar, netejar i posar a dormir un nadó? No, qualsevol que estimi el que fa, que sàpiga contenir emocions, que tingui una paciència que superi l’angoixa que en alguns moments ens pot arribar a bloquejar.

És tan important ser present... però amb totes i cadascuna de les lletres. La nostra manera d’estar davant d’un infant diu molt de la relació afectiva, de les emocions que es generen, de la contenció de l’altre, del mirall que oferim i de l’aprenentatge que generem.

Ser present vol dir:

Presència conscient.

Respondre de manera coherent a la demanda (no reaccionar en funció del nostre estat d’ànim).

Emocionar-te amb ell.

Sostenir les emocions sense perdre la paciència.

Educar amb l’exemple.

No delegar en l’altre el rol de pare o mare, en tot cas compartir-lo.

Tocar i acaronar.

Totes les edats són importants i cap és recuperable, però algunes edats deixen els fonaments de les altres etapes, consoliden la nostra manera de relacionar-nos, d’estimar, de tractar l’altre i de sentir-nos segurs i importants.

Els nadons són esponges d’aprenentatge, aprenen de nosaltres només amb la manera d’agafar-los, de mirar-los o de parlar-los. La petita infància és la central receptora més ben qualificada per permetre establir vincles...

Animo a tots aquells pares, mares, avis, educadors socials, mestres o persones que treballen o viuen amb infants a incloure una estona diària de tutoria individual, és a dir, un espai per mirar-se, abraçar-se i parlar-se, tres fets senzills i necessaris per crear vincles segurs, sans i estables amb els nostres infants.

La Dra. Gisela Riberas Bargalló és directora acadèmica del grau d'educació social de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés-URL