TRINITAT GILBERT

En fase de construcció

Els estímuls del dia a dia ajuden a formar el cervell dels més petits. I, de fet, hi ha estratègies per cultivar la ment en desenvolupament dels infants. És l'adult qui regula les bases emocionals del cervell del nadó i de les criatures a mesura que creixen 

En fase de construcció / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

L'Oriol i el Biel són uns privilegiats. Tenen 10 mesos i dos germans (en Guillem, de 9, i en Martí, de 6) que els estimulen el cervell voluntàriament i involuntàriament. "Recordo que amb el primer fill, en Guillem, miràvem que no hi hagués soroll a casa, respectàvem les hores de descans amb el màxim de silenci possible", confessen la Sílvia Gargallo i en Joaquim Nadal, els pares dels quatre nens. Ara és impossible. Del tot.

Els germans grans tenen unes ganes irrefrenables de jugar amb els bessons petits. Els agafen en braços, els canten cançons, els expliquen el que han fet a l'escola o amb els amics. I els encanta portar-los cap a l'aquari de casa per ensenyar-los els peixos un per un. "Els bessons ja han après a saludar els peixos quan els passen pel costat", continuen dient els pares.

El joc més divertit és el d'amagar-se i aparèixer de cop amb les paraules "cu-cu, taaaat". El Guillem i el Martí me'n fan una demostració. S'amaguen darrere del sofà dient: "I el Guillem i el Martí, on s'han amagat?" De sobte apareixen dient "taaaat". Els bessons, l'Oriol i el Biel, riuen i riuen. És un riure encomanadís, ple de vitalitat, de ganes d'aprendre.

Els pares també juguen amb els bessons. I per això asseguren que els fills petits reben molts estímuls, perquè "la casa està plena de vida". I el cas és que la paternitat i la maternitat és més fàcil amb els bessons que quan tenien "només el primer fill", reconeixen. La Sílvia i el Joaquim recorden l'angoixa que sentien perquè tot era nou, perquè tot ho veien complicat. "Ara no m'atabalo tant per qüestions de la cura diària", diu la Sílvia. Per exemple, la mare mira amb una altra perspectiva el fet d'haver-se d'aixecar a les nits per donar el pit als bessons. "Ho assaboreixo perquè sé que passarà, que dura un temps concret, i és molt bonic comprovar com els nadons busquen el contacte per poder continuar dormint".

Estimular-los

El neuropediatra Ricard Coronado, de la Unitat de Neurologia Pediàtrica de l'Hospital de Terrassa, indica que per estimular el cervell dels nadons hi ha unes recomanacions bàsiques, com evitar les situacions d'estrès, no exposar-los a pantalles, "perquè se sap científicament que afecten negativament el desenvolupament", tenir-los tant en braços com sigui possible, cantar-los, establir-hi el vincle pares-criatura, atendre totes les seves necessitats i no generar-los ansietat ni capricis, és a dir, saber regular-los el seu equilibri emocional. "L'adult és el moderador que regula les bases emocionals del cervell del nadó i de les criatures a mesura que creixen", assegura aquest neuropediatra.

El llibre El cerebro del niño , escrit per Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson, i publicat per Alba Editorial, explica estratègies infal·libles per cultivar la ment en desenvolupament de l'infant.

Estratègia 1

La primera és integrar els cervells dret i l'esquerre, perquè tindran claredat i comprensió. Com es fa? "Quan el teu fill està disgustat, connecteu primer emocionalment, cervell dret amb cervell dret. Després, quan hagi recuperat el control i estigui més receptiu, impartiu les lliçons del cervell esquerre i imposeu disciplina".

Per connectar els dos cervells, els autors també recomanen posar nom per domar les emocions. "Quan les emocions intenses del cervell dret estan desbocades, ajudeu els fills a narrar la història del que els ha alterat, perquè el seu cervell esquerre pugui contribuir a donar sentit a la seva experiència i perquè sentin que la controlen".

Estratègia 2

La segona és integrar el cervell superior i el cervell inferior. "El cervell superior està en obres durant la infància i l'adolescència, i se'n pot fer amo el cervell inferior, sobretot en situacions d'emocions intenses". Per això cal activar-lo, i no enfadar-se. "En situacions de molt d'estrès, activeu el cervell superior del vostre fill en lloc d'incitar el cervell inferior. No recorreu al recurs de frases com «Perquè ho dic jo». En comptes de fer-les servir, feu preguntes, demaneu alternatives i, fins i tot, negocieu. Per aconseguir activar també el cervell superior, podeu jugar a jocs com «Què faries si...?», i procureu no rescatar les criatures de situacions difícils". També cal saber que "quan ha perdut el contacte amb el seu cervell superior, podeu ajudar-lo a recuperar l'equilibri fent-li moure el cos".

Estratègia 3

La tercera estratègia és integrar la memòria. És a dir, fer que el que és implícit sigui explícit. "Ajudeu els fills a convertir els records implícits en records explícits, perquè les experiències del passat no els afectin de manera debilitadora".

Per sortir-se'n, cal fer ús del comandament a distància de la ment. Dit amb unes altres paraules, "quan una criatura no vol explicar un fet dolorós, el comandament a distància intern li permet interrompre, rebobinar i fer avançar una història mentre la narra, i així pot controlar tot el que veu". També és un bon consell que els pares ajudin a exercitar la memòria dels fills oferint-los moltes oportunitats de practicar el record de dates importants de la família. Així, se'n pot parlar mentre es va amb cotxe, sopant o allà on sigui.

Estratègia 4

La quarta estratègia és aconseguir que la criatura integri totes les seves parts. "Quan la criatura es queda estancada en un punt determinat de la seva consciència, ajudeu-la a triar un lloc per fixar l'atenció perquè controli com se sent". Per aconseguir-ho, va bé fer-los recordar que els sentiments van i vénen, que són estats passatgers i que no perduren per sempre. També els podeu ajudar a parar atenció a les seves sensacions, els sentiments i els pensaments que hi ha al seu interior. Tingueu en compte que "l'exercici de la visió de la ment ensenya als fills a tranquil·litzar-se i a fixar l'atenció en tot el que vulguin".

Estratègia 5

Finalment, l'última estratègia que Siegel i Payne escriuen al llibre El cerebro del niño és el que anomenen "integrar el jo i l'altre". Dit d'una altra manera: "Busqueu maneres de treure partit a l'aptitud innata del cervell per a la interacció social. Feu models mentals positius de les relacions". Per aconseguir-ho, fomenteu la diversió en la família perquè les criatures gaudeixin d'experiències positives i satisfactòries amb les persones que passen més temps. I connecteu sempre a través del conflicte: "En comptes de ser un obstacle que s'ha d'evitar, considereu el conflicte com una oportunitat d'ensenyar als vostres fills aptituds essencials per relacionar-se, com ara veure les coses des de la perspectiva dels altres o saber interpretar senyals no verbals".