Francesc Canosa: "S’estan fabricant en sèrie criatures frustrades"

BarcelonaLa meua filla neix a Barcelona el 2 d’octubre de 2017. La data. Té una història ja total abans i després de sortir. Tot i que viu a Barcelona, cada cap de setmana està a Balaguer. Té doble nacionalitat. Simbolitza el futur i el demà d’aquest país: trencar fronteres mentals i físiques.

És de poble? És de ciutat?

— Si l'hi preguntes et dirà que té tres cases: la de Barcelona, la de Balaguer i la del Tossal, que és d’on és originària la meua família paterna i on neix el Canal d’Urgell. Des que va néixer dialoga amb gats, gossos i formigues. Campa amb una llibertat que és pedagògica. La pedagogia de la realitat. Educar com és la vida.

M'encanta com argumentes. Pim-pam. Parles també així amb ella?

— Sí, totalment, diàriament, intensament. Si alguna cosa té només amb sis anys és una capacitat d’argumentar brutal. No crec que la tingués jo a la seva edat. Em supera. Tot és boxa verbal.

Per exemple?

— Tema: la mort. Escena: dins del cotxe. De sobte ella espetega: "On va la gent que mor?" I de seguida assenyala i diu que als núvols hi viuen les persones que moren. Jo li dic que els núvols són xalets de persones. I així no ens aturem. Enfilem, enfilem camí cap al cel.

Què t'agrada especialment de la manera com raona?

— Que és natural, li surt, és efervescent. Com un refresc. Hi ha alguna cosa de llavor de natura, de terra. Ha de sortir, s’ha d’enfilar. És una lògica de desig.

Ser pare et fa veure diferent el país?

— Totalment. Ser pare em va fer, sense voler, la capitomba existencial. Es va accelerar el futur. A un pam, als nassos. Penso en el seu futur, no ja en el meu. Penso en aquest present continu, en aquest gerundi existencial, però per a ella. Ja no penso en la meua mort, penso en la seua vida. El llegat és aquest: créixer com un arbre, tot ho portes dins, de les arrels als fruits. Per tant, penso en la fruita que ella ha de collir, menjar. Jo ja m’ho miraré des del cel o l’infern, o des d'un bar.

Què no acabes de tenir resolt, de la paternitat?

— Em preocupa moltíssim l’atmosfera, el context, l’aire de la societat que respirem. Hi ha una dictadura de la no-realitat. Es nega la realitat. I, em sap greu, cito Sant Agustí: "La realitat és la que és". Hi ha una dictadura que educa en nom de la irrealitat: s’estan fabricant en sèrie criatures frustrades. S’ha d’afrontar el dolor, la tristesa, la pena, l’esforç, les il·lusions. No vull contribuir ni un bri a frustrar la meua filla en aquest sentit.

Què passa quan els fills deixen d'anar a collir fruita?

— Aquí està tot. Moment de gir: quan els joves deixen d’anar a collir fruita! Hi ha un moment que es dimiteix dels fills i deixen d’anar a collir fruita, de treballar als estius, per viatjar, per no fer... I què fer? Aquí està el drama.

Quin drama?

— Fer creure que la vida és gratis. Que no cal fer res, que no cal esforçar-se. Hi ha una dimissió existencial d’equiparar un fill a una nevera. Fem creure que una persona és una cosa i al revés. El melodrama és aquest. I aquí és on jo, i molts altres, ens n’adonem, subratllem i expliquen que això no és així: que som fills del que han suat els altres, els padrins, els pares... Som fills de les mans que tenen més terra que pell. Per tant, respecte. Respecte és la paraula.

Respecte a què?

— S’ha perdut el respecte per les generacions que ho han donat tot pels altres. Respecte i admiració. Tornar a la terra vol dir això: reconèixer. La meua és una generació frontissa, que ni mana, ni manarà, i per tant hem de ser de frontissa, de salconduit, amb els més joves i amb els més grans. Hem de ser una central nuclear de realitats i memòries. Som a l’entremig i, per tant, com les escales, ens hem d’assegurar que es puguin pujar els graons.

Què us ha fet riure plegats?

— Hi ha un nen del col·le que un dia em va dir "Em vull casar amb l’Alexandra" i va i fa el gest de voler fotre-li un petó. I jo li dic "Ep, xaval, abans has de parlar amb mi". Ella, sempre diu "Pare, em casaré amb ell... quan tingui 36 anys, o no m’hi casaré, ja ho veurem". Riure és argumentar, és un argument. I la foto mental, diària, eterna, d’ella és el seu riure. Ella és el meu argument.