Marcel Borràs: "Els fills fan evidents les mancances de la parella"

BarcelonaLa sèrie és una ficció, però Marcel Borràs i la seva parella, Aina Clotet, han explicat que parteix d'una experiència viscuda quan van començar a fer una teràpia de criança. Això apareix a la sèrie, però tota la resta s'ho van inventar els guionistes. Quan van rodar les escenes amb la terapeuta, Borràs diu que va tenir la sensació d'estar recreant una cosa que havia viscut de manera bastant similar. Però també diu que, òbviament, amb una càmera sempre es perden aspectes que has viscut.

¿Us assembleu gaire, el Sam i tu?

— Em sento molt identificat amb el personatge que faig a la sèrie en un aspecte que segurament també han sentit molts altres pares: quan comences l'aventura de la paternitat t'adones que t'has de dividir en diferents parts. Per una part desitges ser el millor pare, per una altra desitges seguir tenint amics, també vols seguir sent la millor parella per a la teva parella, tampoc no vols afluixar amb la feina... Molts pares voldríem alimentar cada una d'aquestes parts en què estem dividits, però no ens n'acabem de sortir.

Com us ho heu fet, a casa, mentre gravàveu la sèrie?

— L'Aina dirigeix, és protagonista i també ha escrit alguns capítols, amb la Valentina Viso i el Dani González, així que ha fet molts papers. Jo també actuava, i això ha implicat haver de tenir molta ajuda externa, de la família i també d'amics. L'escola ens ha ajudat quan no arribàvem a tot. Com a parella, ho hem anat trampejant com hem pogut, perquè, certament, la nostra professió no està gaire pensada per poder mantenir una maternitat o paternitat a l'ús.

Tots dos sou actors.

— Els nostres horaris són molt bojos i cada setmana canvien, cosa que et demana tenir una organització força complexa, que pot resultar esgotadora. Però ser actor també t'aporta coses molt bones, com ara períodes en els quals pots parar i estar més per casa. Intentem trobar un equilibri.

¿Els fills trenquen les parelles?

— Els fills venen a trencar la relació de parella prèvia. On abans n'hi havia dos ara n'hi ha tres i, per tant, la parella tal com la coneixes desapareix. Cal encarar-ho com un repte. He vist parelles amb fills que se separen perquè els fills venen a fer evidents les mancances que hi ha. La típica frase de "No estàvem gaire bé i vam tenir un fill" sempre surt malament, perquè els fills sempre et col·loquen en una situació límit en què t'has d'enfrontar a les teves mancances.

En el segon capítol d'Això no és Suècia es reflexiona sobre les pors. Com les vius tu?

— La por és un element intrínsec no només a la paternitat sinó també a la vida. La por ens defineix. És present quan som més agosarats, però també quan som més prudents. A mi, el que més m'ha servit quan he experimentat la por en relació amb els fills, ha estat compartir-la. El fet d'expressar la por, de reconèixer-la, ajuda molt. Els pitjors moments com a pare els he viscut quan he sentit por, no n'he estat prou conscient i hi convivia sense adonar-me'n.

Crec que els fills perceben la por dels pares.

— Jo he compartit les pors amb altres pares, amb amics i amb la parella, però també m'ha anat bé compartir-les amb els fills, ara que ja són una mica més grans. Quan sento que no sé fer prou bé alguna cosa i es donen les circumstàncies de calma i tranquil·litat, els expresso que la vida no és fàcil i que la por forma part de la nostra manera de ser. I això els fills ho entenen amb facilitat. Jo els puc dir "Mireu, ningú no m'ha ensenyat a ser pare, n'estic aprenent amb vosaltres, i, com que n'estic aprenent mentre ho faig, moltes vegades m'equivoco i això em genera por", i la gran em mira i riu.

¿En quina mena de pare t'estàs convertint?

— La paternitat és una cosa que, com la vida, va molt ràpid. És un projecte que va mutant. Les necessitats dels teus fills i les teves no paren de canviar. Jo ara potser em trobo en un moment més tranquil, més agradable que durant els primers anys, que són com una mena d'huracà boig. Ara sento que tot allò ja s'ha equilibrat. Òbviament, segueixen havent-hi tensions, però tot està una mica més estabilitzat i començo a mirar-me amb una certa distància aquell pare preocupat que no sabia fer les coses. Em fa gràcia, tota aquella preocupació.