Anna Punsoda: "El 'temps de qualitat' és un luxe per a certs funcionaris o gent amb assistenta"

BarcelonaQuan vam instal·lar-nos a les Pallargues, a la Segarra, tenia por que els meus fills tinguessin menys horitzons i menys eines per funcionar en un futur urbà globalitzat. La meva filla, de cinc anys, distingeix perfectament un xoriguer d’un esparver, però no sap què és el Bicing ni Glovo. Naturalment que ho pot aprendre, i ho aprendrà, però ja li seran una realitat exterior, no el medi on es mourà.

Escrius: "No puc entendre què hem fet tants anys a Barcelona". [Aquí] "La comunitat és forta i se'm dona d'entrada".

— Per a mi és molt important que tinguin confiança en la vida, que no siguin porucs, que gosin provar coses noves si les velles no els van bé. I crec que això passa per tenir una xarxa forta que et reculli quan t’estimbis i un lloc on poder tornar. La gent del poble formen un cercle intermedi entre la família i el món. Són una xarxa sòlida i natural amb qui tens uns lligams molt peculiars. A les ciutats, els veïns ja no poden fer aquesta funció perquè les vides de la gent són molt inestables.

Una altra cita: "La casa nova tenia molta ànima, però no tenia calefacció, i això era un problema perquè el nostre fill de tres mesos enllaçava una bronquitis amb l'altra".

— Recordo que, quan era soltera, no podia treballar a fons si no tenia les condicions ambientals perfectes: gens de soroll, una llum molt concentrada, un control absolut de l’espai i, sobretot, ningú a la meva esquena. Ara el meu despatx és un manicomi ple de plastidecors i galetes a mig rosegar. Travar unes relacions de confiança, amb els nens i una mica amb el meu home, m’ha fet perdre la necessitat de control, també de control de l’espai. I ells ho aprofiten tant com poden per colonitzar-lo.

"Als nens els estimo en una sola dimensió. D'una manera senzilla i compacta. Amb certa distància, perquè les seves preocupacions, el seu orgull, la seva manera de retreure's, no els entenc gaire (i sovint em fan riure perquè no hi veig sentit)". "En canvi, el lligam que tinc amb les noies té moltes més capes. Si no vigilo, els meus fantasmes i cabdells interiors poden arrossegar-me".

— A casa nostra han coincidit el tòpic i la realitat: les nenes són emocionalment més complexes i els nens més bàsics. També hi fa, esclar, que les nenes em fan de mirall i em desperten pors i patiments que ells no em desperten. Pateixo molt més quan la meva fillastra, de 15 anys, coneix algú nou, o quan va sola pel carrer, que quan ho fa el meu fillastre, de 13.

"Ho tinc comprovat: quan estic sola amb els nens, els castigo quatre cops per setmana". "Com n'és, d'immensa, la brigada de les mares histèriques".

— Cada setmana passo dos dies sola amb els petits perquè el seu pare és a Barcelona per feina. Són els dies més estressants: no hi ha conte abans d’anar a dormir, per exemple, perquè encara he de fer la cuina, preparar motxilles i roba per a l’endemà, treballar un parell d’hores. Almenys entre setmana, el que en diuen "temps de qualitat" és un luxe per a certs funcionaris o gent amb assistenta.

"Com més a prop estàs de la veritat de la vida, més bé et trobes". De quina manera ser mare t'acosta a aquesta veritat?

— No sé com explicar-t’ho sense posar-me esotèrica. Jo sempre tinc entre un 50% i un 20% del cervell a una altra banda. Excepte quan soc amb els nens, que llavors no em sento desdoblada. Per a mi, aquests moments, en què a més estic contenta d’haver nascut i de com m’ha anat tot a la vida, són de veritat.

Si els fills viuen en una realitat intensa i feliç, per què l'abandonen tan aviat com poden? Per què desitgen tant fer-se grans?

— Mira, aquests dies he tingut l’home i el nen malalts i la nena m’ha ajudat com una personeta gran. Crec que tenia ganes de vincular-se a mi d’una manera diferent de la de sempre. Portant menjar als malalts o ajudant-me a estendre roba o a cuinar se sentia forta i útil. Sentir-se fort i útil és una sensació impagable i només l’obtens fent-te gran.

Què t'ha fet riure fa poc?

— No fa gaire comentàvem el cas d’una coneguda que es troba enmig d’un problema i la nena diu: "Potser l’ha atrapat la policia o potser diu barbarismes".