Joan Berlanga: "El que realment ensenyem als nostres fills és allò que som"

BarcelonaEl llibre va sobre un gos que està a les últimes i que es dedica a recordar i reflexionar sobre la vida. Intento posar en valor dos elements: el valor d’allò que hem viscut com a patrimoni vital i també les coses menudes, la pluja fina del dia a dia, que sovint passen desapercebudes, però que acaben sent l’essència de les nostres vides.

En Parrac és un gos a punt de morir.

— El llibre parla del final de la vida, de la mort, amb la pretensió de presentar-la com una darrera etapa vital que cal saber gestionar i acceptar. Crec que està bé fer-ho en una novel·la infantil, perquè hi ha d’haver espai per a històries que volen distreure des de la reflexió pausada.

Tinc una pila de preguntes sobre fills i gossos.

— Em sap greu, però no et puc respondre perquè mai he tingut gos. Vaig triar un gos com a narrador perquè em permetia tenir un observador privilegiat d'una família.

Quina mena de pare ets?

— Crec que he estat un pare implicat, però massa cap quadrat, sobretot durant els primers anys. No vaig ser el mateix tipus de pare quan va néixer el meu primer fill que quan ja anaven tots dos a l’institut. Aquest procés de canvi continu, personal i contextual, a mi m’ha divertit molt perquè m’agraden els canvis i perquè m’il·lusiona començar coses noves. A la vegada, entendre que el context és canviant per definició m’ha ajudat a tenir clar que la cosa va sobretot de surfejar com un bonament pot.

Explica'm alguna dificultat específica que hagis superat.

— El context actual és especialment difícil perquè l’arribada d’internet està generant canvis profunds i estructurals en tots els àmbits, canvis que estan provocant molta desorientació. Gestionar l’educació d’un fill esdevé un repte dificilíssim que, en molts casos, ens acaba angoixant. Sense anar més lluny, diria que aquest mateix suplement Criatures és fill d’aquest context i vol ser un ajuda en aquest sentit.

En el teu cas, què t'angoixa?

— Destacaria dues dificultats més de tipus personal. Per una banda, la meva tendència a ser excessivament responsable em va fer ser en algunes ocasions massa rígid anteposant el que era correcte en teoria per sobre del que potser demanava la situació a la vida real. Per altra banda, he trobat que és difícil intentar educar en uns valors que no són els imperants. Nedar contra corrent era molt esgotador, però cedir a algunes dinàmiques socials que estaven molt lluny del món que jo voldria també em feia sentir malament.

I què vas fer?

— Vaig fer el que vaig poder, però vist en perspectiva, trobo que en alguns moments vaig caure en un perfeccionisme benintencionat, però que no era assumible. Si tornés a començar afrontaria l’educació dels meus fills de manera més relaxada, deixant fluir més les coses. Però, com ens passa sovint, aprenem quan ja hem viscut les coses.

I aquesta actitud de deixar fluir més les coses, ¿no la vas sentir ja en tenir el segon fill?

— Amb el segon fill vaig intentar seguir els mateixos criteris que amb el primer. Però des de ben aviat l’Arnau va deixar clar que tenia la seva pròpia personalitat. Les fórmules que funcionaven amb el gran, amb el petit no van servir. Aquest fet em va ajudar a entendre que encara que pretengués tenir-ho tot controlat, ells eren persones independents que acabarien fent la seva.

Sospito que, quan els pares tirem la tovallola, els fills comencen a ser lliures.

— L’etapa actual m’agrada molt. El gran viu a Barcelona en un pis compartit i el petit encara viu a casa. Ja són dos adults amb qui puc parlar de tot i passo grans estones amb ells. Tot i així, malgrat que fan més la seva i els veig menys, no m’acabo de distanciar del tot de les seves vides i a vegades potser estic massa pendent d’ells perquè soc molt patidor i protector. Però tampoc m’hi capfico massa perquè a aquestes altures trobo que pares i fills ens hem d’acceptar tant les virtuts com els defectes.

Un últim pensament.

— La meva gran conclusió de la paternitat, i l’únic consell que m’atreviria a donar, és que hem d’intentar exercir-la en contextos on pugui sortir la millor versió de nosaltres, perquè el que realment ensenyem als nostres fills és allò que som.