Jordi Nopca: "Els primers mesos de vida del nostre fill van posar en risc la nostra parella i la meva estabilitat mental"

BarcelonaTenir un fill et transforma i canvia el món que coneixes. La manera d’explicar aquesta metamorfosi va ser convertir els personatges d’El futur és una petita flama en animals. Vaig fer que la família protagonista fossin eriçons. Em va semblar una bona metàfora de com em sentia. M’havia construït una cuirassa de punxes, però no per fer mal a ningú, sinó per protegir-me'n.

Hi explica molt bé aquest desig de tancar-se a casa.

— Tenir un fill em va temptar a abandonar el món de fora. El que tenia a dins de casa es va convertir en el més important i, alhora, en el més perillós. M’explico: els primers mesos de vida del nostre fill van posar en risc la nostra parella i la meva estabilitat mental.

Quins factors generaven aquest risc?

— Vam passar de dormir nou hores seguides a dormir-ne molt poques, i amb una gran quantitat d’interrupcions. Les nits i les matinades es van convertir en un infern. Sovint podíem dormir una mica seguit als matins, com si tornéssim d’una llarga nit de festa, però estàvem tan destarotats que ens costava molt aconseguir-ho. Tenir un fill et fa descobrir què vol dir viure al límit. Aquesta vida al límit va comportar la descoberta d’una mala llet insospitada i un punt terrorífica. Vaig haver de fer molta feina per mirar de fer-la desaparèixer.

Què l'ajudava?

— Els primers mesos, quan necessitava més energia que mai, sentia que no me’n quedava ni una engruna. La cuina es va convertir en el meu espai de seguretat. Mai rentar plats o endreçar-los havia estat una activitat tan relaxant.

Què li resultava especialment dur?

— Ens feia patir molt que dormís tan malament. Així com l’absència de descans a nosaltres, els pares, ens convertia en zombis durant tot el dia, al nostre fill no semblava afectar-lo. És més: després d’una nit especialment difícil, treia l’energia d’algun racó insospitat i no parava quiet. Ens preocupava que no volgués abandonar mai el nostre llit. Aixecava molt les cames i les deixava caure damunt nostre, com si fossin roques llançades per una catapulta. Quan vam aconseguir que dormís al seu llit tot va començar a millorar. Sis anys després tenim una altra vegada al nostre llit la filla petita, però no ens ho prenem amb tanta angoixa.

S'ha anat refent.

— El temps per a mi és pràcticament inexistent, i si n’hi ha és d’una qualitat pèssima. Només tinc moments per a mi quan estic fet pols. Encara no he acabat d’apedaçar la identitat que va quedar feta a miques amb l’arribada del primer fill.

L'humor ajuda en tot, oi?

— El meu sentit de l’humor neix, sovint, de la desesperació. Amb una paternitat tan difícil com la primera, la desesperació va donar lloc a situacions que, vistes des d’una certa distància, tenien un punt ridícul i divertit. Quan vaig decidir que, en comptes d’explicar les meves desventures fent autoficció, construiria tot un món per als personatges, l’humor va anar fluint amb naturalitat. M’agrada pensar que El futur és una petita flama té poc a veure amb els manuals de criança, però que, alhora, és una visió sincera i honesta del gran repte que representa el primer any de vida d’un fill.

Quin món imaginari comparteix ara mateix amb el fill gran?

— Després de superar la fase de dinosaures, la dels extraterrestres i la de robots, a casa ens trobem immersos en la fase dels monstres. En dibuixem, hi dediquem llargues dissertacions i a vegades, quan alguna porta es tanca de cop per culpa del vent, podem arribar a pensar que n’ha entrat un a casa. En paral·lel a això, estem en una fase altament escatològica. Diria que hem esgotat tot l’humor que hi pot haver en la caca, els culs i els pets, estem provant de girar full en aquest punt.

Expliqui'm un moment inoblidable.

— Fa un parell d’estius, en Marcel em va fer la primera reflexió profunda mentre ens banyàvem. El tenia agafat entre els braços mentre miràvem com passaven els núvols quan, de cop, em va dir: un dia et moriràs i em deixaràs sol, oi? Li vaig respondre que això, amb una mica de sort, passaria al cap de molts anys, quan fos vellet, però la resposta no el va acabar de convèncer. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i se’m va llançar al damunt.