Dani Alegret: "El meu pare va morir quan jo tenia 8 anys i per mi sempre ha sigut un personatge entranyable"

BarcelonaA Pares normals, els pares del protagonista, l’Aran, li canten allò que “anaven a les palpentes intentant ser algú nou”. Em sembla un molt bon resum del que significa ser pare. Vas aprenent com és això de ser pare, sense saber-ne gaire.

Quin moment de l'obra et commou especialment?

— La cançó que canta la nena al final. Primer pel que diu, que a ella no li hagués agradat mai tenir uns pares normals i després perquè ho canta l’Emma, la meva filla gran. Com a pare estic en tensió perquè li surti bé, perquè en gaudeixi, perquè no es quedi en blanc. I com a espectador de la nostra pròpia obra, que la filla que interpel·la al pare de la ficció sigui la meva pròpia filla em genera un impacte emocional majúscul.   

Tots tres membres d’Els Amics de les Arts sou pares. Sabeu molt bé de què parleu.

— Podríem haver parlat de com és d’extenuant fer de mare o de pare i també com pot arribar a ser extremadament divertit. Però l’obra va més enllà de la paternitat pràctica, hi ha reflexions sobre la vida, la mort, l’amor, el fer-se gran, el saber passar pàgina, el saber deixar anar.

Trobo que Louisiana o els camps de cotó és una immensa cançó sobre la família i la paternitat: Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare / Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia / Perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon / Bona nit i pantalons. Tenir fills ens ajuda a curar les ferides amb els pares.

— El meu pare va morir quan jo tenia 8 anys i per mi sempre ha sigut un personatge entranyable que s’ha construït més aviat a partir del que m’han explicat d’ell que dels meus propis records, una mica com a la nadala Vides llunyanes que acabem d’estrenar. Amb la meva mare sempre hem tingut una fantàstica relació amb tots els pros i contres de ser jo un fill únic i ella una mare vídua. Tinc uns quants amics que podrien ser el personatge de Louisiana, però jo no en soc un. 

I com ha fet evolucionar la relació amb la teva mare, ser pare?

— Quan ets pare t'adones de cop de com n’és de difícil estar sempre a l'altura. De forma gairebé immediata entens un munt de coses sobre els coms i els perquès de les coses que la teva mare feia quan eres petit. Ser pare t’ajuda a entendre i a estimar millor els teus pares, sens dubte.

Tens fills d’edats molt diferents. Vius tres paternitats alhora.

— Amb la meva dona volíem tenir un tercer fill, però ens vam voler esperar una mica que els dos primers fossin més grans. Va ser la millor decisió que hem pres mai com a pares. Els dos grans cuiden moltíssim la petita i ens ajuden en la logística diària. A més a més, no han patit els símptomes dels prínceps destronats.

On són, ara, les dificultats?

— El meu rol com a pare amb la gran, que ara està preocupada per la guerra d’Ucraïna, o amb la petita, amb la qual tot just descobrim les cançons del Mic, no té res a veure. Però al final soc el mateix. Potser el més complicat és saber repartir el temps que dediques a cadascun d’ells de forma equitativa. Ara mateix, la conciliació familiar és complicada. A casa treballem tots dos, la meva dona és infermera i, a vegades, dibuixar un croquis amb els horaris d'extraescolars, escoles, avis, concerts i musicals és un autèntic repte. 

Què et dius a tu mateix quan necessites respirar?

— Sempre penso en com som d'afortunats, ens estimem i tenim salut. A mi m’agrada dir sovint que gairebé sempre, quan patim estrès, és estrès del bo, estrès perquè estem fent coses boniques, que ens motiven i ens fan feliços. 

Explica’m una situació d’estrès del bo.

Estant a Londres, vam anar a veure el musical de Frozen i vam haver de sopar a correcuita per no arribar tard. Insistíem als nens que al teatre no es pot beure ni menjar, que no està bé, que és una falta de respecte per als actors i per als altres espectadors. Vam engolir una hamburguesa i vam córrer com bojos per arribar puntuals. Quan finalment vam entrar al teatre i ens vam asseure vam veure com absolutament tothom al nostre voltant estava menjant hot dogs, patates, refrescos. Ja pots imaginar la reacció dels fills. Encara se’n riuen de nosaltres.