Yas Recht: "Després de perdre el meu fill em van dir que sagnaria molt però no què sortiria de mi"

BarcelonaEstava acabant el tercer mes de gestació. Havia passat els primers controls i ja no em trobava tan malament. Quedava poc per a la cita per a la primera ecografia i uns dies abans vaig començar a trobar-me malament. Res exagerat. Un malestar subtil, estrany. Aquell dia el vaig passar al llit i l’endemà van aparèixer petites pèrdues de flux marronós. A casa no vaig verbalitzar una preocupació especial, però vaig trucar al CAP i em van dir que no patís, que estigués atenta a l’olor i, sobretot, al fet que les pèrdues passessin del marró al vermell.

Continua, sisplau.

— L'endemà, amb el primer pipí, el vermell brillant sobre el paper em va parlar d’allò que jo encara no sabia. El meu company estava a punt de posar farratge al bestiar, el nostre fill a punt d’esmorzar, i jo sense explicar gaire, em vaig vestir, vaig agafar la targeta sanitària i vaig conduir amb el cos endurit cap al servei d’urgències, amb les cames molt juntes. De seguida que em vaig estirar ja s’escapava tot de vermell. Em van confirmar que l’embaràs feia setmanes que s’havia aturat. Jo em preguntava com podia ser que no m’hagués adonat de res.

Què et van aconsellar?

— L’única instrucció clara que em va donar és que, en cas que prengués pastilles per accelerar el procés d’expulsió que el meu cos ja havia engegat, sobretot no estigués sola. Em van dir que sagnaria molt. No em van dir si m’havia de fer mal, ni què sortiria de mi, si en allò que en sortiria seria capaç de reconèixer-hi alguna forma embrionària. Havia entès que el procés havia començat, però no sabia com havia d’acabar.

I com va acabar?

— Amb el que em vaig trobar és amb allò que més tard em va confirmar la literatura: a la meva filla la vaig acabar parint.

Què vols dir? Explica-m’ho.

— El cos activa els mateixos mecanismes per treure un cos amb vida que un sense. Hi ha contraccions uterines, malestar, fogots, cops de fred, nàusees, mareig. Aquest detall tan fonamental per afrontar aquest trànsit, es van estalviar d’explicar-me’l. En el meu cas, que havia parit anys enrere el meu fill vaginalment, vaig sentir de seguida la simptomatologia. El meu organisme, aquells calfreds, aquell recargolar-se del budellam, ja l’havia experimentat. I tot i així, va ser fotut certificar-ho; saber-ho sense que ningú hagués considerat important advertir-me'n.

En el llibre la natura hi té una gran presència. Et va ajudar a fer el dol.

— Sembla un clixé, però és un fet que la vida entre bèsties i arbres ofereix un espai de silenci que reconforta. És senzill constatar-hi com moltes altres formes de vida viuen buscant aigua, llum, escalfor, nutrients... i aleshores entens l’evidència: si jo també visc, em correspon seguir aquest mateix impuls vital. Així vaig veure com aquella mateixa tendresa, el respecte pels temps orgànics, la mirada compassiva que tenia sobre plantes i animals, calia que la projectés sobre mi mateixa. Compassió pel propi cos, la pròpia tristesa, les expectatives i les realitats que han esdevingut. Ser tendra amb una mateixa, que senzill i difícil alhora, oi?

Com va tenyir el dol la relació amb el fill?

— El temps primer després de l’avortament va ser com un espai pausat. No podia estar per res ni ningú més que no fos jo mateixa. Quan vaig identificar això, l'hi vaig explicar al meu fill. Li vaig aclarir que no era pas que no volgués fer coses amb ell, era que necessitava un temps per poder retrobar els ànims. Vaig ser honesta: no volia simular que em venia de gust fer certes coses per complaure’l. Ell, com el meu company, va viure l’avortament amb tristesa, però la intensitat d’aquesta forma de la mort crec que només la vivim en profunditat les gestants. En la majoria dels casos es tracta d’un cos que ningú no ha vist, d’una persona que ningú no ha conegut.

Explica’m un moment especial.

Va haver-hi un dia, compartint un matí de jocs de taula quan, de cop, vaig sentir que m’estava mirant el meu fill amb ulls nets, que un tel m'havia caigut de davant dels ulls i el retrobava tal com és, present, viu. I un nou cicle, més lleuger i amb possibilitats de floració, tornava a començar.