Ferran Piqué: "Mai trobes el moment de dir als pares: «Gràcies, us estimo»"

BarcelonaAmb Pares normals hem volgut fer una carta als nostres pares i mares, per dir-los el que mai no trobes el moment de dir. Costa parlar a vegades, oi? A molts ens passa. Quan ets pare, t’adones del que va representar per als teus pares la teva arribada al món. Però no trobes el moment de dir-los: "Ep, que gràcies per tot el que heu fet per mi i tot el que encara feu". I també per dir: "Us estimo".

De les lletres que heu escrit, quina defineix millor la feina de pare?

— Moltes. Quan el protagonista, l’Aram, retorna a casa, ja adult, entra a la seva habitació de la infància i diu cantant: "Tot l’espai que hi ha / entre «Et felicito» i «Ho podries fer millor», / entre dir el que vulguis i que et donin un guió, / dins d’aquest espai, potser hi soc jo". És aquesta idea, com a pare, de mirar sempre de trobar les paraules justes per dir les coses als fills, per mostrar-los amor i, alhora, educar-los i deixar-los espai suficient per créixer i equivocar-se.

Quin vers et commou?

— "Si no ho hem sabut fer millor, perdona’ns".

A mi em va commoure molt Louisiana o els camps de cotó: "Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare. / Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia / perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon / bona nit i pantalons".

— Cap de nosaltres érem pares quan la vam escriure, tot i que a alguns poc els hi faltava. En la cançó hi ha un fill que marxa, i és bonic quan diu que per ser feliç ha fet coses que la seva mare mai hauria acceptat. Hi ha fills que necessiten fugir dels pares. A Pares normals hi ha la Laia, que vindria a ser una mica la protagonista femenina de Louisiana. A ella els pares li van dir tants cops que era la millor que al final va haver de fugir d’aquesta Laia que els pares s’havien inventat, per tal de trobar-se a ella mateixa.

¿Tenir fills ajuda a curar les ferides amb els pares?

— En part sí. Recordo amb nitidesa què vaig pensar quan vaig tenir a les mans per primer cop el primer fill. Vaig pensar, sobrepassat per l’emoció i un punt incrèdul: “¿Així em van estimar els meus pares?”

¿Vas aprendre res dels membres del grup que van ser pares abans que tu?

— Vaig aprendre que tots els pares som uns pesats quan tenim fills i volem explicar als que tenim al voltant què és això de tenir fills, sobretot amb el primer. Però cada família és un món i el que et diuen mai t’acaba d’encaixar del tot amb el que tu vius. D’ells vaig aprendre que cadascú viu les coses de manera diferent, que ser pare et canvia però que segueixes sent el mateix, que senzillament s’accentuen alguns aspectes. Per exemple, si ets poruc, amb els fills estaràs atemorit. Si ets una mica idealista, amb els fills pensaràs que pots canviar el món.

Tens dos nens. En cas de disputa, quan decideixes intervenir?

— Depèn del que hagi passat. El que no tolero és que es piquin entre ells. Aquest és el meu límit. Si un pica l’altre, intervinc. Però el context és molt important. Sovint hi ha conflictes perquè un dels dos està avorrit i decideix emprenyar l’altre. En aquests casos soc més flexible i miro a veure com ho gestionem. Però si alguna cosa he après amb els fills és que mai fan el que esperes.

Els teus fills estan en aquesta edat de les preguntes increïbles.

— Una nit d’aquelles que has hagut de dir tres-centes vegades que es posin el pijama i que es rentin les dents, just en acabar de llegir un conte, tanco el llum, els faig un petó i quan estic a punt de sortir de l’habitació, el gran, que llavors tenia quatre anys, amb molta calma i netedat, sense drama ni sense broma, em pregunta: “Quants dies falten perquè jo em mori?”

Deunidó.

— Són frases que només pot dir un nen. El petit ara conjuga verbs amb una màgia increïble. No fa gaire preguntava a la seva mare: “Algun dia naixeràs un altre nen?”

Explica-me’n una altra i pleguem.

— Al gran, quan només tenia dos o tres anys i gairebé no parlava, li va agafar per mirar un concert d’Els Amics de les Arts enregistrat durant el Festival de Cap Roig. El mirava cada dia tres cops, sencer. S’ho sabia tot. I per anar a dormir, com si estigués sobre l’escenari, cridava: "Bona nit, Cap Roig!"