Joanna Quinn: "De cap manera els fills són miniversions dels pares"

BarcelonaUna nena de nou anys és una companyia encantadora. Em preocupa que pugui continuar sent una nena el màxim de temps possible, protegint-la de coses com ara els mòbils o les xarxes socials, però ben aviat es convertiran en un tema complicat.

I què passarà, llavors?

— Òbviament, la meva filla haurà de navegar per aquest món un dia, però si penso endarrerir-lo tant com pugui és perquè penso que el món virtual pot ser especialment perjudicial per a les noies, ja que les fa massa conscients de la seva aparença, dels seus cossos.

Què s’hi pot fer?

— No sé si podem contrarestar totalment les influències externes, però jo intento no parlar mai negativament del pes o la mida de les persones. Mai parlo de dietes, ni de restringir aliments. Mai parlo del meu cos de manera crítica.

A la teva novel·la, la nena protagonista és forta i sap cuidar-se sola, però, en canvi, els pares tendim a veure els fills més vulnerables del que són.

— Potser sí que considerem que són més vulnerables del que són realment, però aquesta és la nostra feina. Jo preferiria tenir uns pares que es preocupessin de més que no pas el contrari. Però també és important no voler resoldre tots els problemes dels nostres fills, o voler entretenir-los constantment. Part de la feina de créixer és aprendre a superar la decepció i l’avorriment.

Creus que se’n treu alguna cosa, de l’avorriment?

— Quan era petita, sovint m'avorria. La mare treballava moltes hores, així que em deixava amb gent que em cuidava i que l’únic que feien era asseure’m davant de la televisió. Ho odiava. Recordo la sensació de ser a casa d'un desconegut desitjant tornar a casa. No sé si n'he après alguna cosa, de tot aquell avorriment, a banda que em va fer estimar més el temps que passava a casa, amb els meus llibres i les meves joguines.

I la teva filla?

— Realment, en això els nens són com els adults. També ells prefereixen l'entreteniment fàcil, mandrós i automàtic, és a dir, encendre el televisor o mirar una pantalla. Però si els ho restringeixes, malgrat que hi oposaran resistència, aviat segur que trobaran alguna cosa més interessant per fer.

Quan te la mires, què et sorprèn més de la teva filla?

— Allò que sorprèn d’ella, dels meus nebots i d’altres nens és que siguin tan seus. Vull dir que tots arriben al món amb la seva personalitat. De cap manera són miniversions dels pares. La criança consisteix menys en formar personalitats i més en donar espai per tal que siguin qui ja són.

Sospito que l’educació és, sobretot, observar.

— És una manera molt bona de veure-ho. Fa una estona estava pensant que aquest matí la meva filla semblava cansada. Molt sovint mares i pares ens esforcem en llegir els fills, tant a través del seu estat com del comportament. Però allò que fa complicada aquesta observació és que sovint les necessitats emocionals dels nens s’expressen en allò que entenem simplement com un mal comportament.

Imaginem una situació.

— Quan el teu fill fa una rebequeria en un supermercat, no vol dir que no li agradi anar-hi. Potser ha tingut un dia dur a l’escola i no sap com expressar-t’ho. Els pares i les mares hem d’aprendre a no sentir-nos de seguida frustrats pel mal comportament. Hem de calmar-los i intentar descobrir què més podria estar passant. És com aprendre un idioma nou, un idioma que va canviant a mesura que el fill creix.

En què t’esforces, cada dia?

— Intento endur-me la meva filla al camp sempre que sigui possible. Quan es pot, anem a la platja. També intento que llegim molt juntes. En general, intento ser present a la seva vida, recollir-la a l'escola i anar a tots els esdeveniments escolars –que és una cosa que no vaig tenir de petita–. Sembla obvi, però ara estic intentant millorar en recordar els noms dels seus professors i amics, o quines assignatures fa cada dia. Així, quan parlem, ens sentim més unides.

Per què és essencial llegir amb ella?

— La lectura que fem de nens és, sens dubte, la lectura més immersiva que farem mai a les nostres vides. Els llibres que estimem durant la infància són com universos sencers que ens habiten. Per a un nen, posseir històries és un regal immens.