Així fa de pare
Família 24/01/2023

Andreu González: "La presència és vital, això del temps de qualitat és una gran coartada per als progenitors"

Escriptor, responsable del Servei Local de Català de Martorell, regidor de Cultura de la mateixa ciutat i pare de l’Aina i l’Ada, de 15 i 12 anys. Va guanyar el premi Nèstor Luján i ara publica 'Liquideu Einstein' (Capital Books), sobre els sis dies del 1923 que el físic va ser a Barcelona

3 min
Andreu González, escriptor i regidor de cultura de l'Ajuntament de Martorell

Einstein va tenir una relació molt rígida amb els seus pares. Només quan el seu pare era al llit de mort li va donar permís per casar-se amb Mileva Maric. A les cartes, sempre parla de la seva mare com d'una farisea, és a dir, falsa. Fa unes dècades es va saber que Mileva i Einstein, quan encara no estaven casats, van tenir una primera filla anomenada Lieselr que va morir molt petita a causa de l’escarlatina.

I després de casats?

— Van tenir dos nens. Els dos ossets, en deien. Tenir descendència va estroncar completament la carrera professional de Mileva, en canvi no va afectar gens la d’Einstein. Va ser un pare força absent, que anava amunt i avall sense gaires manies. Un comportament masculí força freqüent a l’època. Einstein se'n preocupava a mitges. Connectava i desconnectava dels seus deures familiars, especialment a partir del moment que es va separar de Mileva, l'any 1914, i ell es queda a Berlín mentre Hans Albert i Eduard tornen a Zuric amb la mare. És un geni de la física, però suspèn l’examen pràctic de paternitat.

Quan van créixer, com va evolucionar la relació?

— Es podria dir que no va saber sanar les ferides causades. El petit, Eduard, exasperava el pare. Va patir sempre problemes psicològics greus i va passar mitja vida internat en una institució mental. Crec que en els primers anys s’hi barrejaven el desinterès i un cert negacionisme. Pel que fa al gran, va tenir una carrera reeixida com a enginyer i evitava parlar del seu n pare tant com podia. No en guardava un gran record.

Quina lliçó en podrem treure?

— La presència és vital. A vegades em sembla que això del temps de qualitat és una gran coartada per als progenitors. “Passo poca estona amb els meus fills, però és de qualitat”. Trobo que dir això és una manca de consideració cap als pares que passen molt de temps fent de taxistes, anant a visites mèdiques, ajudant a fer els deures, fent de companys de jocs.

Ser pare t’ajuda a ser regidor de Cultura?

— Tot el lleure que trobo lesiu per a la sensibilitat de les meves filles, perquè no és nodridor, sinó xaró i fins i tot denigrant, ho és també per al conjunt de la població adolescent. Hi ha determinades activitats de lleure que els ajuntaments poden tolerar, però no haurien de fomentar. Les administracions no tenen l’encàrrec d’entretenir o d’alienar, ni d'auspiciar reggaeton, botelló i batalles de galls.

Potser és massa demanar que l’ajuntament ens distregui.

— Em sembla un error centrar les polítiques juvenils en l’entreteniment. Els nostres fills ja estan prou entretinguts. Massa. Més aviat ens cal a tots plegats un xic de pausa i reflexió, cosa que comença per apagar més sovint el Gran Germà que portem a la butxaca. Quant a les propostes d’oci musical, per exemple, trobo que són més productives les intergeneracionals que les que segmenten per edat. Ajuntar famílies que veuen un espectacle determinat crea vincle i proporciona estones de convivència.

En què t’ha capgirat radicalment ser pare?

— Molt en resum, a mi ser pare m'ha fet ser millor persona. O, per dir-ho d'una altra manera, descentrar-me.

Descentrar-me’. Molt ben vist.

— És a dir, adonar-me que no soc el centre del món. Això a vegades em paralitza, perquè sé que no tinc una llibertat absoluta. No vaig per lliure i que s'hi adaptin els altres. La presa de decisions és més lenta i consensuada. Quan vaig veure emergir el caparró de la primera filla a la sala de parts vaig ser l’home més feliç del món. És una sensació gairebé física. Tot d’una, deixes de ser un ésser centrat en el teu melic, perquè hi ha algú que et necessita de debò. Veure un ésser tan desvalgut fa que t’hagis de posar al servei de les seves necessitats. Kenzaburo Oe ho explica molt bé a Una qüestió personal.

Enyores els anys veloços?

— Cada cop menys. Fa molt temps que tinc la intuïció que la velocitat és una forma d’atordiment. En general, córrer és fugir. Em sorprenen els corredors de muntanya que diuen que gaudeixen del paisatge mentre el travessen a tota castanya. La contemplació vol repòs.

Explica’m un moment de repòs.

— Fins i tot en una casa amb dos lavabos, es generen embussos.

stats