FAMÍLIES... PARLEM-NE
M. JESÚS COMELLAS

El lloc de les mascotes

Probablement és la tendència a donar satisfacció a totes les demandes infantils el que ha afavorit la presència de mascotes a casa. També és cert que s’han promogut informacions sobre els possibles beneficis de tenir cura dels animals de companyia: millora del llenguatge, autoestima, tendresa, responsabilitats... i això ha portat a decidir tenir mascota com si així es poguessin assolir aspectes tan bàsics i que costa tant que s’aprenguin i s’apliquin en el dia a dia com la responsabilitat pels materials propis i per les activitats de la vida quotidiana (parar taula, baixar les escombraries) i la comprensió sobre què implica tenir cura d’un ésser viu. Just com passa amb les persones: participar en la preparació dels àpats, comprar aliments, jugar amb els germans... Potser sí que serà més fàcil d’aprendre, perquè amb la mascota hi ha més motivació. O com a mínim això diuen.

Quan el tema ha estat sobre la taula, és a dir, quan ja hi ha un cert convenciment que es tindrà una mascota, hi ha tot un temps de debat, d’alliçonament, un temps per sensibilitzar i informar les criatures dels punts conflictius: “Qui traurà a passejar la mascota?”, “Qui hi jugarà?”, “Com es farà la higiene?”... i un llarg etc. La resposta dels nens és espontània i ben segur que sincera. Ràpidament diuen que ells se n’encarregaran, sobretot perquè encara és una situació desconeguda. La seva actitud serà positiva, però les persones adultes ja veuen que la realitat s’acabarà imposant: “Tindrem problemes”. I, en el fons, la canalla també ho percep.

En aquest procés de debat previ, cal fer èmfasi en dos punts importants. El primer, les mascotes no són joguines. No es poden desar i agafar quan volem i no poden quedar en l’últim lloc de les activitats quotidianes. Sorgeixen aviat arguments del tipus: “Tinc deures”, “He d’anar a...”, “Ara no puc”, o si es treuen a passejar es fa en el mínim temps possible, just perquè facin les seves necessitats.

Tampoc es tenen gaire presents les necessitats afectives i de joc perquè l’animal no demana, suporta, i, a més, sempre és fidel i està a disposició i de bon humor. A diferència dels humans, no poden dir el que volen, ni el que necessiten. ¿Potser per això ens resulten tan seductors? No respondre a les seves necessitats és maltractar-los i només afavoreix l’egocentrisme.