Elles organitzen i ells miren cap a un altre costat: la càrrega mental invisible
Tres de cada quatre dones pateixen càrrega mental i un 84% han patit estrès a causa d'aquesta responsabilitat
BarcelonaComprar la seva pasta de dents perquè se li ha acabat, enviar un WhatsApp a la responsable d'acollida de l'escola per dir-li que avui s'ha de quedar de 17 a 18 hores per logística familiar, parlar amb el coordinador de futbol perquè aquest any vol canviar d'extraescolars per saber horaris i dies d'entrenament, contactar amb la coordinadora de tenis per dir-li que aquest curs no vindrà que vol fer futbol, fer la transferència per pagar la matrícula de la nova extraescolar i domiciliar els rebuts, comprar-li la roba que necessitarà, tramitar la seva alta a la federació, enviar un correu a l'AFA per saber quan tindrem el retorn dels 100 euros del val escolar que vam tramitar amb l'associació, comprovar que té els pantalons d'esports nets perquè demà se'ls ha de posar, mirar el menú de l'escola per no repetir-lo a l'hora de sopar, posar a la rentadora el xandall perquè divendres va d'excursió i el necessita, comprar el regal d'aniversari de la festa de dissabte d'un company de classe, demanar hora al pediatre perquè li toca la revisió anual, comprar el forro i forrar els quatre llibres que li queden, fer la compra online perquè si no, directament, demà no tindrà res per sopar i recordar-li diàriament dos o tres cops (amb sort) que ha d'agafar l'ampolla d'aigua, l'esmorzar, rentar-se les dents, preparar-se la roba de l'endemà o les bosses tant de l'escola com de les extraescolars. Aquest és un petitíssim tast real de només dos dies de l'anomenada càrrega mental, que la psicòloga Paola Roig defineix com "invisible i que solen assumir les dones en les parelles heterosexuals".
Ja fa gairebé tres dècades, l'any 1996, que la sociòloga Susan Walzer va posar el nom de càrrega mental a aquesta feina invisible en el seu estudi Thinking about the baby. Però 27 anys després, segons un estudi de la multinacional nord-americana Procter & Gamble, coneguda com P&G i especialitzada en béns de consum, tres de cada quatre dones encara la pateixen i un 44% desconeixen directament aquest concepte tot i tenir-ne. El mateix estudi recull que qui porta aquesta càrrega és aquella que ha de sentir frases com "Ella és la que mana", "A vegades sembla un sergent" o "Està tot el dia recordant-nos les coses". Tres dades més de l'informe –que s'ha fet amb més de 2.400 persones d'entre 25 i 49 anys, que viuen en parella i tenen o no fills–: el 84% de les dones han patit estrès a causa de la càrrega mental; només un 14% de les dones afirmen que en el xat de l'escola hi ha els dos pares mentre que el 65% asseguren que només hi són elles; i la tercera, un 5% dels homes afirmen que són ells els que estan pendents dels festivals escolars enfront d'un 78% de les dones.
Per què després de gairebé tres dècades de parlar-ne per primer cop, la càrrega mental encara recau majoritàriament en les dones? El psicòleg Máximo Peña i la periodista Diana Oliver coincideixen que de mica en mica hi ha més implicació dels homes en aquesta càrrega. Ara bé, segons Oliver, encara n'hi ha molts que es dediquen a executar el que els diuen que han de fer. "Falta en molts homes prendre la iniciativa i prendre consciència de la importància de les petites tasques del dia a dia, aquelles que només es veuen quan es deixen de fer, com la llista de la compra o la roba que s'ha quedat petita als infants", apunta la periodista i autora de Maternidades precarias. Peña, que acaba de publicar Paternidad aquí y ahora (Arpa), directament ho atribueix al "masclisme d'una societat patriarcal" en què s'assignen a les dones totes les tasques domèstiques, "tant les tangibles com les que no ho són mentre els homes miren cap a un altre costat".
No sentia el plor del meu fill
Però ¿hi ha algun tipus de diferències neuronals entre els homes i les dones que expliqui aquest comportament o és purament una qüestió cultural? Quan va néixer el segon fill de David Bueno, doctor en biologia i professor i investigador de la secció de genètica biomèdica, evolutiva i del desenvolupament de la UB, la seva dona es va haver de quedar ingressada a l'hospital durant deu dies i ell va tenir cura del seu fill gran a casa. "Fins a aquell moment quan el meu fill es despertava mai el sentia tot i que ens aixecàvem un cop cadascú, però era ella la que m'avisava que plorava". En el moment que em vaig quedar sol –afegeix– el vaig sentir des del primer moment perquè era conscient que no ho podia delegar a ningú.
Amb aquest exemple Bueno vol deixar clar que tot i que hi ha petites diferències neuronals entre els homes i les dones, l'origen d'aquest comportament és cultural. "Hi ha una part del cervell, que es diu cos callós, que uneix els dos hemisferis i envia missatges de l'un a l'altre. Acostuma a ser més gruixut en les dones que en els homes, i això vol dir que té més connexions i permet gestionar més informació. Ara bé, això no vol dir que els homes tinguin menys capacitat i les dones més, perquè entre altres coses aquesta part es mira quan s'és adult i no se sap si és així quan som petits o s'ha anat acumulant en funció de la influència cultural", explica. "A través de la cultura aprenem coses i aquest aprenentatge deixa una empremta física en les connexions que fa el cervell", afegeix. L'educació –exemplifica– és "potentíssima" i si tu vas per exemple a una escola d'educació infantil on la majoria de mestres són dones, la imatge que s'emporten els infants, independentment del seu sexe, és que les criatures són cosa de dones i això queda implantat en el cervell. Hi ha tasques, tot i que són moltes menys, afegeix Bueno, en què passa al contrari: "Quan s'ha de canviar una bombeta recau normalment en l'home i els fills també ho interioritzen".
La clau és de delegar
Davant d'aquesta situació, ¿com es pot aconseguir la mateixa implicació per part dels dos membres de la parella? "Venim d'on venim i els canvis són lents però no podem passar per alt el poc valor que donem socialment a tot el que fa referència a la cura", apunta Oliver. Els dos experts donen dues tàctiques per aconseguir-ho. Per a Bueno, la manera de capgirar-ho és que la dona ho delegui a l'home i quan ho faci hi siguin els fills perquè vegin que aquella tasca concreta també l'han d'assumir els pares. Peña, en canvi, és partidari d'educar la societat amb un doble moviment: per una banda, que els homes prenguin consciència d'aquesta càrrega "perquè som els que ens escaquegem", i l'assumeixin i, per una altra, que les dones deixin anar aquestes responsabilitats, ja que moltes d'elles ho tenen tan interioritzat que ni es plantegen que ho han de compartir. Si en aquest doble moviment –apunta Peña– hi ha d'haver decisions radicals, que hi siguin: "Si la dona és sempre la que ajuda als Reis doncs que no ho faci, amb totes les conseqüències que això comporta. Segur que així l'any següent la cosa canvia. Jo com a home he crescut molt gràcies a les confrontacions que em posa la meva dona", exemplifica Peña. De fet, segons l'estudi de P&G només un 24% de les dones quan deleguen alguna tasca se la treuen del cap.
Tot i que també Oliver reconeix que pot ser que a vegades a les dones els costi trencar amb "allò de no deixar-los fer a ells perquè elles ho fan més ràpid", creu que "no és just posar el focus en elles, al final això ens trasllada la culpa a nosaltres", lamenta. I afegeix: "Si mirem al nostre entorn veurem que hi ha més implicació per part dels homes en comparació amb fa unes dècades però em preocupa que això sí que ho lloem i ho veiem com a extraordinari. Nosaltres fem el que ens toca fer, amb exigència, mentre que ells han de fer molt poc perquè es valori com una cosa excel·lent", apunta. Per la seva banda, Peña conclou que l'objectiu és que els homes que compartim la càrrega mental deixem de sentir-nos "com una excepció".