Així fa de mare
Criatures  /  Família 13/01/2022

Empar Fernández: "Els fills no volen preocupar els pares"

3 min
Empar Fernández és escriptora i professora de secundària

Escriptora, professora de secundària i mare de la Júlia i el Joan, de 34 i 23 anys. Publica la novel·la juvenil Som uns pringats (Llibres del Delicte), en què parla de l’assetjament escolar a partir de tot allò viscut a les aules.

— Cal analitzar cada senyal d’un possible assetjament i batallar per aconseguir que els companys no ho acceptin. Els companys tenen un paper importantíssim, ja que poden reforçar o combatre l’assetjament.

Com?

— Sovint l’assetjador necessita públic, un reconeixement, i cal que no el trobi. És necessari fer reflexionar l’assetjador i no permetre que quedi impune, però l’estratègia més efectiva és que altres nois girin l’esquena a l’assetjador. D’altra banda, és important fer veure que qualsevol persona pot ser víctima d’un abusador en algun moment de la vida.

D’on neix aquesta necessitat d’assetjar?

— El que l’assetjador viu com una mostra de fortalesa neix d’una inseguretat, de la necessitat d’imposar-se a un altre per fer-se valer, per ser admirat, per ser respectat i per sentir-se poderós. Cal treballar molt amb ells i, si és possible, arribar a determinar la causa latent de la necessitat de fer-se fort. I cal aconseguir que la família no justifiqui ni premiï l’exhibició de força o de crueltat.

Alguns cops l’assetjament s'amaga.

— A vegades els fills no volen preocupar els pares, volen sortir-se’n sols o simplement saben que els pares no els podran ajudar de cap manera. És lògic i més habitual del que ens pensem. Jo mateixa, com a filla, m’hi vaig trobar. Vaig amagar situacions que haurien causat dolor i angoixa als meus pares. L’ocultació, igual que la mentida, és una pràctica universal.

Els fills ja són grans. Què hauries volgut fer diferent?

— Per sobre de tot, volia que fossin bones persones, i crec que me n’he sortit prou bé. Hauria pogut reforçar més la seva autoestima. Per anar per la vida calen grans dosis de confiança en un mateix. De vegades els pares ens ocupen molt d’alliçonar i perdem de vista que tota evolució té un ritme propi.

Què et costa, ara?

— Acceptar que els meus fills ja no depenen de mi i que cada cop sé menys de les seves vides, especialment pel que fa al meu fill petit, que ha marxat de casa fa uns mesos.

Et pots preparar, per afrontar la marxa d’un fill?

— L’única preparació possible és recordar que es fan grans i que sempre has volgut que fossin autònoms i tinguessin recursos per obrir-se camí a la vida. Compte amb el que somies.

Pot ajudar el fill a fer que la seva marxa sigui menys dolorosa?

— Crec que sí. Si ve a casa sovint. Si accepta que l’ajudis o si continua explicant com li va la vida. Ha d’intentar mantenir la comunicació amb els pares i els germans.

Quan un fill marxa, podem parlar de dol?

— Ho trobo excessiu. Que el fill marxi de casa no hauria de ser cap drama. La meva experiència és que els fills són més capaços de viure sols del que els pares sospitem. De vegades emocions i desitjos resulten contradictoris. Cal recordar que no eduquem els fills per ser dependents, ans al contrari. Procurem que tinguin prou recursos per caminar sols.

Explica’m un record que et faci somriure.

— Després del dinar de Nadal o de Reis, la canalla de la família deien els versos. El meu fill això ho trobava avorrit i ens imitava personatges del Polònia.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir 'Som uns pringats' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats