Mestra d’educació especial i mare del Quim i el Lluc, de 4 i 2 anys. Ha escrit amb Pepe Vilaplana el conte Pressa per néixer (El Cep i la Nansa Ed.), il·lustrat per Mònica Pinyol, sobre el dol per la pèrdua d’un fill que no arriba a néixer.
— Vam tenir un avortament durant el primer trimestre i ho vam viure amb molta intensitat. L’embaràs era molt desitjat i vam quedar-nos molt buits. No volíem oblidar aquest petit o petita, li volíem fer un lloc a la seva família. Així va néixer el conte. Així la nostra fada sempre tindria un lloc a casa.
Imagineu la filla perduda com una fada.
— Al conte s’explica: “Sempre estan contentes i els encanta fer bromes. Posen el nas a tot arreu, per això poden olorar les mentides de seguida i aturar les malifetes dels més entremaliats”. Desitgem que el conte ajudi a donar visibilitat al sentiment de moltes famílies. Potser és ser molt pretensiós, però volem que pugui ajudar les famílies que es troben en aquest moment de comiat.
S’estima diferent un fill després de passar per un dol perinatal?
— Jo estimo tots els meus fills immensament, però mentiria si et digués que els estimo igual. Cada fill o filla em posa davant de reptes diferents, em desperta antigues situacions viscudes. Cada maternitat em modifica i em planteja reptes nous. Possiblement cada fill s’estima diferent, hagi nascut abans o després de tenir-ne un que no ho ha fet.
En pocs anys heu passat del dolor al caos.
— Com bé dius, tenir un fill de quatre i un altre de dos moltes vegades és un caos. Cal acceptar que vius en un entorn que canvia constantment. Hi ha situacions divertides, estressants, inesperades, algunes de poc desitjables. Vol dir llevar-te pensant en la nit romàntica que no has tingut. Sentir que ets una malabarista del circ. La vida es converteix en una cursa d’obstacles, en caminar sobre una corda fluixa. Hem de reequilibrar-nos constantment per trobar la manera com els quatre ens sentim reconeguts i valorats.
I com es fa això de reequilibrar-se?
— Trobant espais propis per als adults, en què podem sentir-nos connectats amb la nostra essència. He de continuar el meu camí de coneixement i creixement personal, assumint els reptes que els meus fills em plantegen, mirant de cara les diferents reaccions que tinc, que moltes vegades no m’agraden, valorant les conseqüències de cada gest, anant als orígens i apagant els comportaments automàtics que tan ràpid es disparen.
Què no fem prou bé, col·lectivament?
— Quan parlo amb altres pares i mares, veig que estem perdent la mirada de grup, de tribu. Estem creant un món més individualista. A vegades potenciant una criança respectuosa potenciem aquesta individualitat. Sota el paraigua d’una criança respectuosa oblidem una criança responsable i volem fer participar els petits de decisions que corresponen als grans.
Explica’m una anècdota.
— Aquest estiu es va morir la meva àvia i vam dir als fills que la iaia velleta estava molt cansada, que havia viscut molts anys i que volia descansar. Vam dir que estava contenta perquè havia decidit dormir però que aquesta vegada dormiria i dormiria i ja no es despertaria, que la part trista és que nosaltres no la podríem veure més. El gran es va entristir però em va preguntar: "Mama, deuen ser còmodes els núvols per dormir, no?"
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir Pressa per néixer a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
