Com vaig explicar-los el suïcidi del seu tiet

BarcelonaMai havia imaginat que el meu germà moriria. Com tampoc m’havia plantejat mai que arribaria un dia en què hauria d’explicar als meus fills que va ser una mort per suïcidi. Moltes vegades, en altres moments, m’he dit que no podria fer-ho. En aquesta situació el que sempre m’havia dit una vegada i una altra és que no sabia si dir-los-ho. Com. Quan. Fins a on els explicaria. O què dirien, una vegada que m’haguessin escoltat.

Era un cap de setmana d’aquells de canvi d’armari. Un dels meus fills m’havia acompanyat a la bugaderia. I allà, sols tots dos i sense preàmbuls ni introduccions, em va deixar caure la seva pregunta que em va fer tremolar. Que vaig rebre com una llosa. “Com va morir, el teu germà?”. El meu fill tenia set o vuit anys. I també tenia dubtes. Respostes per omplir. Preguntes que, en el seu cap, s’anaven fent més grans. Mentrestant, jo el que tenia eren ganes de sortir corrents. O de llançar un S.O.S. demanant una resposta vàlida, una frase honesta d’aquelles que no apareixen en cap tutorial. No sabia què dir, no tenia gens clar què contestar. Perquè és molt difícil oferir respostes per les criatures quan no les tens del tot clares per tu mateix.

És el problema del suïcidi. Una mort que provoca tal magma de culpa, tabú, empipament o preguntes, retòriques i de vegades absurdes, que al final et refugies en el silenci. I és el que vaig fer en aquella bugaderia. No contestar-li. Perquè, com els expliques als infants que algú s’ha llevat la vida, amb les ganes que tenen de viure-la?

Afortunadament i amb el pas del temps els he pogut contestar. Els he explicat tot el que necessitaven saber, el que segurament haurien descobert burxant com fan els infants. Perquè estic seguríssim que, entre ells i els seus cosins, alguna cosa devien rumiar feia temps sobre una mort de la qual avis, pares o tiets no els havien parlat. Mai.

Parlar de la seva vida

Però el més important per a mi ha sigut que els he dit qui era, què feia, què li agradava o com es vestia. Els he ensenyat alguna foto. Els he recordat que gaudia dels cavalls o fent de monitor de colònies. O que era del Barça i que més d’una tarda, entrepà en mà, vam veure junts algun partit molt maco de Primera Divisió. I somriuen, a l'escoltar-me. I em continuen fent preguntes. Però ara ja sobre la seva vida, no sobre la seva mort. Ara els explico la història des del principi. No des del final. I així sí que puc deixar de tremolar.

El problema és bastant habitual entre les persones que hem perdut un ésser estimat arran d’un suïcidi. Que ni ells ni jo teníem eines per poder parlar-ne, per posar les peces d’un puzle que a ningú li agrada fer. Però ho hem aconseguit. Per això estan tan contents que hagi pogut expressar en un llibre totes les emocions que em va generar la mort del meu germà. Per això ara se n’alegren que assisteixi als grups de dol que m’ajuden tantíssim, reunions de les quals no els he parlat mai a molts dels meus millors amics.

Perquè és el que més acostumem a fer. Dissimular. Aparentar. Mentir. Jo vaig decidir, durant massa temps, que els meus fills no havien tingut un tiet. No van saber res d’ell. Cap foto. Ni tan sols el seu nom. Vaig retardar dia rere dia el moment en què m’armaria de valor per explicar-los tota la veritat, com podia haver fet en aquella bugaderia. Curiosament, el meu fill quasi no se'n recorda d’aquell moment. D’aquell interrogatori que tard o d’hora havia d’arribar.

No el van conèixer, al meu germà. Però saben que el trobo a faltar. Saben d’aquella infantesa entre riures, còmics i baralles a l’hora de penjar pòsters a l'habitació on dormíem. Saben d’aquella vida. La mateixa que jo, durant molts anys, vaig voler amagar.