Família 27/06/2020

Xavi Freire: “M’estic acostumant a patir”

Músic, arquitecte i pare de la Bruna, de 2 anys, i el Roi, que està a punt de néixer. Membre de Gertrudis, presenta el disc ‘No em dona la gana’, que inclou ‘Si tothom balla’. També s’estrena el videoclip del tercer ‘single’, ‘Ho sento molt’

i
Francesc Orteu
3 min
“M’estic acostumant  a patir”

Tinc el meu estudi d’arquitectura i els primers dies del confinament volia arribar a tot, volia seguir traient la feina al ritme normal, però un dia vaig entendre que tocava fer un canvi de mentalitat. La situació a casa era molt diferent. El temps per treballar s’havia reduït dràsticament perquè la Bruna volia jugar i la Sílvia estava embarassada. Ho vaig frenar tot. Era absurd lluitar per intentar que la meva vida professional no canviés. No estic operant a cor obert, i si una feina no pot ser per demà, serà per demà passat.

El confinament interromp un moment boníssim del grup.

Just a tres dies de l’inici explosiu de la gira, amb tot exhaurit. El virus va fer saltar pels aires tota la feina amb el grup no només d’aquest últim disc sinó des de sempre. Però també tindré sempre alguna cosa a agrair al virus.

Què?

El més important que m’ha passat aquests mesos ha estat ser conscient que segurament són els tres mesos més meravellosos que he passat al costat de la Bruna i la Sílvia. Sense la pandèmia no sé si mai hauria pogut arribar a viure els moments de satisfacció i d’amor que he viscut. La meva filla porta tres mesos sent la nena més feliç del món. No hi ha res millor per uns pares que tenir aquesta sensació cada dia i cada hora.

Què recordes dels teus primers moments com a pare?

Quan va néixer, em vaig quedar amb ella una estona llarga, que avui encara no sé si van ser deu minuts o cinquanta. Recordo que tot just acabava de néixer i la seva mare encara no s’havia despertat de l’anestèsia. Em van deixar sol en un passadís amb la criatura, que no parava de plorar. Jo era l’home més feliç del món i, al mateix temps, l’home més cagat del món. Per allà passava gent, metges, infermeres, i jo buscava alguna mirada de complicitat o un cop de mà. Estava realment sol amb la meva filla. És un sentiment molt difícil d’explicar.

Com has canviat des d’aquell dia?

He començat a conviure amb el sentiment de patir. Quan era jove, el patiment era una cosa puntual. Des de fa uns anys, i segur que no és efecte només de la paternitat, m’estic acostumant a viure sabent que sempre hi haurà coses per les quals hauré de patir. A això t’hi acostumes, i gràcies a aquest costum pots seguir vivint tranquil.

La primera filla us va costar tenir-la.

Va ser una etapa d’emocions molt intenses, com si féssim viatges plens de revolts buscant el perquè de la vida, donant tombs sense saber ben bé on volíem arribar. Finalment, un viatge va fer que trobéssim un camí. Sempre hauré d’agrair a la Sílvia que em preguntés: “On vols anar, a Califòrnia o a Bali?”

Deixem el misteri d’on vau anar.

Amb el segon va ser totalment diferent. La Bruna tenia no gaire més d’un any i, com a les pel·lícules, un dia al vespre arribo a casa, pujo les escales i me la trobo amb un test d’embaràs a la mà. El vaig mirar i era positiu. Encara ara la meva parella i jo ens seguim preguntant com podia ser que fos tan fàcil. Però sabem que, com moltes altres coses, això no té resposta.

stats