Així fa de pare
Criatures 15/10/2021

Lluís Oliván: "He volgut ser com ma mare"

3 min
Lluís Olian és escriptor i professor

Escriptor i pare del Fèlix i el Guillem, de 14 i 12 anys. Professor de secundària, publica l’excel·lent Vladivostok (Periscopi), en què narra la història d’un vidu que busca l’esposa morta llegint els llibres que ella va deixar sense llegir.

— He procurat passar moltes hores amb els fills, també per aprendre a cuidar-los, perquè no en sabia. Vaig créixer en una família amb quatre germans, tots érem nois i ens tractàvem una mica a batzegades. A casa, la cura dels altres sempre havia anat a càrrec de la meva mare. O sigui que, com a pare, jo a qui he volgut assemblar-me és a una mare, a la meva mare, esclar.

Malgrat aquest model, què et costa?

— Ara que els fills són adolescents, comunicar-s’hi, de vegades, és difícil. Però penso que, malgrat la dificultat, sempre cal deixar ben clar que la porta està oberta, que et poden dir en qualsevol moment qualsevol cosa que els preocupi.

Què et preocupa a tu?

— Que els pares d’avui volem ser sempre molt presents i això té una conseqüència doble. D'una banda, no deixem que els fills s’exposin a cap risc ni que siguin gaire autònoms. De l'altra, els exigim molt –ells senten que els pressionem molt–. Això ho veig com a pare i cada dia ho veig com a professor d’institut.

Quins mites cal desmuntar?

— Per bé que els homes d’ara que som pares som diferents que els de generacions anteriors, encara veig moltes famílies on tot el pes de la criança va a càrrec de la mare. Socialment hem canviat menys del que ens pensem, menys del que caldria.

I què cal fer?

— Per fer de pare és necessària una dosi enorme d’ingenuïtat. Cal pensar que les coses sortiran bé, que no és tan important una decisió puntual com prendre’n una i tirar endavant, que hi ha moltíssimes maneres de criar els fills perquè siguin bones persones i que, per tant, no hem de tenir por a equivocar-nos.

Recomano Vladivostok, en què descrius així la relació del protagonista amb el fill: "El Nano no el necessita, i el Tomàs tampoc a ell. I espera no haver-lo de necessitar, perquè ja hauria begut oli".

— Tots els pares desitgem que la relació que establim amb els fills sigui de prou confiança perquè ens facin costat quan les coses vagin mal dades, sense sentir-ho com una càrrega. Però, al mateix temps, això no ens pot fer oblidar que uns i altres som persones amb necessitats pròpies i que no sempre hem de supeditar els nostres interessos als dels altres, encara que siguin els nostres fills, o els nostres pares.

Pàgina 78: "Els fills fan gràcia quan són petits, abans que passin coses de veritat".

— Em plantejo la literatura com una mena d’investigació que em permet veure la vida des d’altres angles i fer-me preguntes. L’únic que em veig capaç de plantejar són hipòtesis. 

Digues-me’n alguna.

— Una hipòtesi no gaire optimista: al final del viatge sempre s’hi arriba sol. I una altra: constantment ens conviden a celebrar la vida, però la vida no es pot celebrar, només es pot viure. 

Fa poc, què t’ha fet riure?

— L’altre dia, després d’un drama adolescent amb el fill gran, que va córrer escales amunt i va donar un cop de porta, el petit va sortir de la seva habitació, va baixar l’escala a poc a poc, com un gat mandrós, es va plantar davant nostre i tot seriós va dir: "Veig que ho tenim tot controlat, eh, mama?"

stats