Així fa de pare
Criatures 10/05/2021

Jordi Vila Delclòs: "Cal saber trobar el teu lloc"

3 min
Jordi Vila Delclòs és il·lustrador

Il·lustrador i pare del Lau i la Jana, de 24 i 21 anys. Ha fet els dibuixos de La habitación mágica, d’Ana Alonso (Edebé); del llibre L’estaca, de Lluís Llach (Símbol Ed.) i també de grans clàssics com El Quixot o L’illa del tresor.

— L’avi tenia l’estudi al final d'un petit jardí, a Barcelona, i les meves visites gairebé diàries van fer que conegués i estimés el seu ofici. Algunes vegades havia fet de model i podia captar la seva calma i tranquil·litat. El lloc era ple de quadres, de música clàssica, que ell estimava molt, i una mica més enllà, seguint un passadís i passant una gran porta, s’arribava a l’estudi del meu pare, que era molt diferent. Era ple de taules de dibuix, de pòsters a les parets, cavallets d’estudi, i hi havia molta llum i música també. 

Ets fill de Joan Vila Grau, autor dels vitralls de la Sagrada Família.

— Sí, i l’avi era el pintor sabadellenc Antoni Vila Arrufat i el besavi el també pintor Joan Vila Cinca. 

Com van educar la teva sensibilitat?

— Mirant els grans mestres. A casa dels pares i dels avis hi havia molts llibres d’artistes. Mirar i admirar. Admirant s’aprèn molt. Turner o Cézanne, Miró, o el meu avi mateix, esclar. O dibuixants de còmic com Moebius, Hugo Pratt, Dino Battaglia o Sergio Toppi. Il·lustradors com Junceda o Rackham, Eric Carle, Sasek, Apel·les Mestres o en Cesc. No sé on aturar-me. 

I tu, com te n’has sortit amb els teus fills?

— Casa nostra és plena de quadres i llibres. Molts, i a l’abast dels fills. I el mateix amb el material de dibuix. Ho tenien a l’abast, en els prestatges de baix de les llibreries, per si picaven. Però no van picar i em sembla perfecte. Ell està estudiant direcció de fotografia i ella sociologia.

Tant la feina de pare com la de dibuixant es basen en observar.

— Hi estic d’acord. Fer de pare requereix molta atenció i també força paciència i humilitat. Humilitat per entendre que, amb els fills, gairebé res és com t’ho havies imaginat.

Què t’ha sorprès, d’ells?

— Ara ja són grans i m’ha sorprès com defensen les seves creences, amb quina vehemència ho fan. Sempre m’ha agradat molt descobrir en el seu pensament o comportament allò que han après per la seva pròpia experiència i deducció.

Com vius ser pare de fills ja grans?

— Com una responsabilitat però amb menys pressió. Penso que el més important és ser-hi, ser-hi per quan et demanen o necessiten. Ser-hi i estar atent.

Què et costa, encara?

— Potser deixar-los anar. I no patir.

Vista la feina de pare en perspectiva, quines lliçons vitals n’has tret?

— No sé si dir-ne lliçons vitals, però he intentat saber quin és el meu lloc en cada moment. Cada cop que ells canvien i maduren, cal tornar a trobar el nostre lloc com a pares en vista de les seves noves necessitats.

Explica’m algun moment preciós.

— El dia que la Jana va arribar a poder prémer ella sola l’interruptor de l’escala de casa. Feia temps que intentava arribar-hi i jo li deia que hi arribaria si menjava prou Petit Suisse. Va ser un gran moment. 

I algun viscut no fa gaire.

— En Lau ens va convidar a dinar a un restaurant i en acabar, al sortir al carrer un altre cop, vam veure com els nostres dos fills es van abraçar i caminaven fent el ruc i rient. La seva mare i jo els seguíem, mirant-los, i vaig pensar que la felicitat era allò mateix. 

stats