Així fa de pare
Criatures  /  Família 07/01/2022

Javier Ocaña: "Atticus Finch és el millor pare"

3 min
Javier Ocaña és crític i professor de cinema

Crític de cinema, professor de cinema i pare de la Julia i el Santi, de 15 i 12 anys. Publica De Blancanieves a Kurosawa. La aventura de ver cine con los hijos (Península), un llibre ple de pistes per compartir pel·lícules amb els fills. 

— Els nens tenen una manera de mirar cinema que ens desconcerta i que es va accentuar amb el confinament. La meva filla i les seves amigues es connecten per Zoom amb el mòbil i miren juntes una pel·lícula, cada una des de casa en el seu ordinador. I la van comentant. A mi això em semblava una bogeria, però, si ho penses bé, és el mateix que fèiem nosaltres quan quedàvem a casa amb els amics.

Com te’n surts, per mirar cine amb els fills?

— Bàsicament procurant no forçar la situació. Quan a un nen no li ve de gust veure alguna cosa, encara que el convencis, no s’ho passarà bé. I com més hi insisteixis, menys ho voldrà fer. Ara, a casa, cadascú veu les pel·lícules que vol, però quan eren petits tenia un truc: els oferia que triessin entre quatre o cinc opcions. Ells estaven tan contents de triar una pel·li que, de fet, havia triat jo.

Com s’entén que a partir d’una edat els agradin tant les pelis de terror?

— El terror connecta amb les nostres pors més primàries, i l’emoció que sentim esdevé una cosa física. Això és el triomf absolut de l’art del cinema, de la capacitat d’explicar històries, de fer-ho visualment. Tot això es converteix en una experiència, i el millor de les experiències és viure-les junts. Per això el terror i la comèdia són els gèneres que més omplen les sales. L’adolescència és l’època de la vida en què més desitgem viure experiències.

Quines grans pel·lícules ens parlen de la relació de pares i fills?

— La meva idea del bon cinema no és buscar obres centrades en grans temes. No vull que les pel·lis pontifiquin. Prefereixo històries sobre petites grans experiències com Matar un rossinyol, El viatge de Chihiro, El noi, Matilda, Río Grande o Capitans intrèpids.

Qui és el millor pare de la història del cinema?

— Sense cap dubte, Atticus Finch, el personatge que interpreta Gregory Peck a Matar un rossinyol. Cap pare pot arribar a la seva temprança, honradesa, calidesa, solidaritat, decència, saber estar i elegància. És un gran pare fins i tot quan s’equivoca. M’agrada des que era un nen, i no necessitava ser pare per entendre les seves emocions. Quan mires aquesta pel·lícula en família, cadascú té una visió diferent de les coses. I, tal com s’hi diu, la idea és posar-se en la situació de l’altre, en la seva condició social, econòmica, cultural o de raça, per poder entendre millor qui no acabes d’entendre. I això també inclou els pares intentant entendre els fills, i a l’inrevés.

Quin és un bon final d’un pare i un fill?

— La millor pel·lícula que té a veure amb un pare i un fill és El lladre de bicicletes. Al llibre hi faig referència quan parlo de Retorn al futur. Pot semblar que no tenen res a veure, però en totes dues el fill és testimoni de la humiliació que pateix el pare, i és allà per ajudar-lo.

I una bona frase de diàleg?

— Una que diu George Clooney a Els descendents, d’Alexander Payne: "Dona als teus fills prou diners perquè puguin fer alguna cosa, però no prou perquè no facin res".

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir ‘De Blancanieves a Kurosawa. La aventura de ver cine con los hijos’ a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats