Gerard de Josep

“Si ets pare no pots ser egoista”

Periodista, filòleg i pare del Rai, de 4 mesos. Excorresponsal a Atenes de l’ARA i RAC1, publica ‘La CUP, el poder de ser antisistema’ (ed. UOC), un reportatge ben documentat sobre els aspectes clau de la formació anticapitalista

Gerard de Josep és periodista i filòleg / PERE TORDERA Zoom

Els dos primers mesos els he gaudit molt. Vaig tenir un mes de baixa per dedicar-me exclusivament a la criança i ha sigut una revelació. La vida és això: cuidar-nos els uns als altres. He observat atentament tots els canvis, no només del nen, sinó de la meva parella. I tornar a la feina i haver de retornar a un ritme artificial i inadequat ha sigut un daltabaix.

Què et preocupa?

Les conseqüències de l’absència. Tinc una feina que em permet no perdre’m cap visita al pediatre, però sento que estar vuit o nou hores separat del meu fill ens passarà factura.

Estigues tranquil.

Durant els primers mesos l’he tingut moltíssim als braços i encara ara s’adorm amb mi gairebé cada dia. Però ara hi ha cops que em resulta difícil calmar-lo i penso que és per la meva absència sobtada. Cal que els homes assumim juntament amb la mare el paper de cuidadors principals.

Parla-me’n.

No es tracta d’un procés de maternització de la paternitat, sinó d’assumir la teva corresponsabilitat. Als grups de lactància i postpart hi falten homes. Segur que molts no són conscients de la solitud que senten les seves parelles.

Com t’ha canviat ser pare?

Els pares em deien que al tenir fills et tornes conservador, però jo ho veig al revés. No pot ser de cap altra manera. Mentre no ets pare et pots permetre ser egoista perquè la teva vida comença i acaba en tu. Però un fill fa que el teu compromís amb el món s’estrenyi. Tot va més enllà de tu: la sanitat, l’educació, les relacions humanes. Has d’ajudar a definir tot el que l’afectarà.

Què més has descobert?

Des que tens el fill als braços t’adones que no hi ha res que sàpigues del cert. Tot ho tornes a fer per primer cop. Semblava irrecuperable el sentiment de novetat que senties de petit i, de sobte, tot torna a ser nou.

Cert.

Sovint pensem que la vida durant la infància és força simple, però no és cert. Anem simplificant la vida a mesura que creixem, per fer-la encaixar en uns codis adults més estancs i compartimentats.

Explica’m un moment únic.

L’experiència més dura que he viscut va ser el part. Tot és molt intens. El moment clau va ser quan el vaig veure. Estava preparat per plorar molt, feia dies que estava particularment sensible, però quan el vaig veure vaig quedar en xoc i no vaig plorar.

I què vas sentir?

Que m’estava emocionant poc. D’una banda, sentia el pes d’haver d’estar a l’altura de les pròpies expectatives com a pare. De l’altra, vaig treure’n una lliçó que em va colpejar: el vincle entre pare i fill cal construir-lo. Necessitava sentir-lo, coneixe’l, i cada segon comptava.

Què t’agrada fer amb el teu fill?

Ballar i cantar. Són dues coses que he recuperat. Quan era preadolescent ho feia molt a la meva habitació. Però em vaig fer gran i la vergonya va fer la seva feina. Ara torno a ballar i cantar. Sovint ell riu quan em sent cantar i gairebé cada nit s’adorm als meus braços mentre ballem.