Família 19/12/2020

Francesc Orteu: “Ser pare és deixar de ser-ho”

Aure Farran Llorca
3 min
“Ser pare  és deixar  de ser-ho”

Em meravellen els fills. Són un misteri. Tendim a creure que els coneixem, però jo cada vegada que els observo quedo més desconcertat. Me’ls miro amb deteniment, els escolto amb atenció per intentar entendre què hi ha darrere del que veig i tinc la sensació que hi ha una part enorme del seu món que queda oculta.

¿Aquesta sensació és més marcada ara que són adolescents?

Ara és molt més accentuada, esclar. Però és que jo també devia ser un misteri per als meus pares. Donem per fet que els nostres fills són el resultat de la manera com els eduquem. Com si féssim una amanida: hi vas posant ingredients i al final la tastes. Però les coses no són així perquè una persona, des de molt petita, ja és conscient que és lliure. I el primer exercici de la teva llibertat és construir el món on decideixes viure. Els pares oferim als fills valors i maneres de fer, però són ells els qui es construeixen a si mateixos.

Vas ser pare passats els 40. ¿Això et va fer afrontar la paternitat de manera diferent?

Sí. Recordo la sensació de descans quan vaig constatar que, per primer cop a la vida, jo no era el centre del meu món. Sobtadament em vaig sentir un satèl·lit, un ajudant, cosa que em va treure un enorme pes de sobre. Jo, dia a dia, cada hora, havia de fer que els dos petits i la mare estiguessin bé. La paternitat t’obliga a canviar l’escala amb la qual veus el món. De sobte, escoltar com respira una criatura ho és tot.

Ser pare et fa sentir que algú et necessita...

I això suposa el perill de creure’t millor. Sovint som pares amb la confiança que algú, finalment, ens acabi donant la raó. Però pensar així és un error. Ser fill és començar una guerra llarguíssima contra els pares, una guerra que s’acaba un dia. Jo el recordo. Va ser una nit d’hospital, quan vaig assumir que aquell home no era culpable de res, que l’única cosa que mereixia era el meu amor incondicional.

Què vol dir per a tu ser pare?

Ser pare és deixar de ser-ho. Cal deixar que els fills s’allunyin. Vol dir ser al parc i veure com el teu fill de tres anys gosa allunyar-se tot sol. L’has de supervisar, sí, però també has de deixar que s’endinsi al món tot sol.

Això no sempre és fàcil.

Cert. Mira, quan l’Abril devia tenir tres o quatre anys caminàvem per un carrer ple de gent. Ella sabia que la seva mare era més endavant, tot i que no la vèiem. M’estirava de la mà perquè volia anar-hi sola i jo tenia dues opcions: afluixar la mà o mantenir-la agafada. Hi havia el risc que es perdés, però el possible guany era superior, que aprengués a confiar en ella mateixa.

I què vas fer?

Vaig deixar-la anar mirant com s’endinsava sola en un bosc de cames. Aquest gest resumeix què entenc per fer de pare, que no és sinó fer entendre als teus fills des del primer moment que són prou forts per allunyar-se. Dubto de moltes coses però crec fonamental que en els primers anys de la seva vida els fem sentir que hi confiem.

Què has après de la paternitat en deu anys d’entrevistes?

Moltes coses, però les puc resumir en una frase que em va dir la Patricia Gabancho. Els fills et faran feliç, però no de la manera que tu esperes.

stats