Raimon Pla Buxó

“Ser pare és transformar-te”

Fotògraf, antropòleg i pare del Samai, de 14 anys. Viuen en un vaixell. Publica ‘Elixir de los dioses. Un recorrido por la medicina tradicional peruana’ (Kairós), escrit després d’un viatge de dos anys amb el seu fill pel Perú

Raimon Pla Buxó és fotògraf i antropòleg / PERE VIRGILI Zoom

El 2008, a Lima, vam comprar una vella Volkswagen, la vam preparar per poder-hi dormir i vam sortir cap a Cuzco. Vam viatjar per una costa desèrtica plena de dunes. Vam veure pingüins, foques i molts tipus d’aus. Després ens vam endinsar en muntanyes de més de 5.000 metres, en direcció al llac Titicaca, i ens vam quedar a viure en un poble que es diu Urubamba. Des d’allà fèiem viatges a la selva de Tarapoto, per visitar gent dedicada a la medicina ancestral.

I què li agradava especialment al nen?

La selva, els arbres gegants, els dofins de riu i poder anar sempre descalç.

¿Era molt diferent el teu fill d’altres nens?

Qualsevol nen de Lima s’assembla molt a un nen de Barcelona, perquè el món està globalitzat i en totes les ciutats es consumeix el mateix. Però un nen d’una zona rural sí que és diferent. Un nen de les muntanyes és tot d’una peça, robust, fort, tossut i desconfiat. En canvi els nens de la selva són oberts. Et miren als ulls i reben qualsevol novetat amb una rialla.

¿Viatjar ha definit la teva manera de ser pare?

Els viatges serveixen per relativitzar la nostra realitat, i no parlo de turisme, esclar. Viatjar és traspassar la frontera del que ets per adquirir una altra forma. Un viatger és un camaleó i fer de pare també és la transformació d’un mateix. A mesura que et vas educant a tu mateix, eduques el teu fill. Sense aquesta transformació no hi ha una veritable educació.

I què et queda per aprendre?

A tenir més paciència. A tenir la capacitat de sortir de mi mateix i entendre el que realment intenta comunicar-me el meu fill.

Col·lectivament, què és el que estem fent malament?

Els adults ens tornem massa rígids i tendim a veure perills per tot arreu. Els nens ja no surten sols al carrer i tendim a la sobreprotecció. Dipositem tota la nostra confiança en una escola on aprendran uns coneixements que els han de permetre ser competitius.

Viatjant amb el teu fill, què vas haver de corregir?

A vegades vaig pecar d’haver sigut massa tolerant i permissiu. Cada societat té les seves normes i no és bo que els nens ho visquin tot com si fos un parc d’atraccions. Els nens han de conèixer una mica la nova cultura abans d’interactuar-hi, perquè la millor manera de fer-ho sempre és sent respectuós.

Deus tenir acumulades moltes anècdotes.

Recordo que als vespres llegia al meu fill contes dels Països Catalans on hi havia il·lustracions de personatges amb els vestits tradicionals, amb barretina, faixa... Vam arribar a una illa del llac Titicaca anomenada Taquile i el meu fill em va dir: “Ja hem arribat a Catalunya”. I realment els habitants d’aquella zona anaven vestits com els catalans! Més tard vaig saber que al segle XVII o XVIII un català havia comprat el lloc al virrei espanyol.

Un últim pensament.

Carlos Castaneda, antropòleg nord-americà d’origen peruà, autor d’ 'Els ensenyaments de Don Juan', diu: “Un home no pot ser savi si no ha educat un fill”.