Família 21/09/2019

Andreu Martín: “La sinceritat pot ser deshumanització”

Escriptor, guionista, pare de la Clara, de 28 anys, i avi del Raül. Ha escrit novel·la negra i juvenil, còmics, cinema i TV. Publica ‘WHAPPS-Mira’m als ulls’ (Edebé), un ‘thriller’ futurista sobre un món dominat per les pantalles

i
Francesc Orteu
2 min
“La sinceritat  pot serdeshumanització”

Quan vaig anar a viure a la Vila Olímpica baixava a la platja i, aprofitant el meu costum d’escriure a mà, prenia el sol. Un dia vaig comentar que només em faltava una cosa per a la perfecció: un telèfon. Tot el temps que estava a la platja estava desconnectat. “Si existís un telèfon sense cables que poguessis portar a la butxaca...” I un amic em va dir: “Això ja existeix”.

Això devia ser a principis dels anys 90.

L’any següent ja tenia un telèfon que em permetia estar localitzable a totes hores. Al meu voltant tothom parlava dels perills dels telèfons, de l’horror d’estar sempre controlat, de les malalties que podia produir, etc., i jo beneïa l’existència d’aquell invent fet a la meva mida.

Però...

Aquest estiu, per anar de vacances, em vaig deixar el mòbil a casa. Al meu voltant tothom continuava connectat d’una manera obsessiva, que em sembla malaltissa. Jo em sentia privilegiat.

Et preocupa prou el mòbil per fer-ne una novel·la.

És cert que ens aïlla, però també és cert que ens manté en contacte amb moltes persones, vet aquí una paradoxa. Quan jo era adolescent i m’agradava una noia em resultava difícil parlar-li cara a cara. Em terroritzava la perspectiva de posar-me vermell, de quequejar, no sabia on mirar ni on posar les mans. Per telèfon resultava molt més fàcil.

Per telèfon fix...

Recordo el meu pare desesperat per les meves interminables converses, que es perllongaven al passadís, on teníem el telèfon de paret. Per telèfon no hi havia rubor ni mirades indiscretes, i el quequeig es podia dissimular, encara que era un inconvenient.

Això la teva filla ja no ho va viure.

Quan la meva filla va accedir a l’ordinador vaig comprovar que mantenint les converses per escrit se superava aquest inconvenient. I s’expressava amb un excés de llibertat i familiaritat, sense traves. Curiosament, la sinceritat i la naturalitat es convertien en una forma de deshumanització, de fer propostes que mai s’haurien fet cara a cara.

Cert.

Si transcendim l’àmbit juvenil i adolescent, en el dels adults s’obren camps molt més inquietants. És molt més fàcil despatxar un treballador per correu o WhatsApp, i he sentit parlar de trencaments de parella per via informàtica. D’això tracta el meu llibre: de la deshumanització d’una societat que, de sobte, ha descobert que tot és més còmode si no ens mirem als ulls.

Andreu, encara no m’has explicat res sobre com fas de pare.

Jo he fet com els altres pares que conec: he dedicat la vida a la meva filla, li he procurat estudis, he pensat sempre més en la seva felicitat que en el seu triomf.

Noto la teva incomoditat, quan parles.

Ho sento. La meva vida és complicada. Potser pel fet que escric novel·les truculentes. Reconec que m’escaquejo de la dificultat de parlar de pares i fills.

Una última reflexió.

Avui, escoltant la ràdio, he sentit una frase: “Hauríem de mirar menys el Twitter i mirar-nos més als ulls”.

stats