Meteoròloga i mare de l’Elna, de 3 anys. Informa sobre el temps a RAC1 i RAC105 i publica amb Gemma Puig Atrapades en el temps. Històries de neu, pluja i vent (ed. Univers), una conversa amb quinze dones relacionades amb el clima.
— La meva filla està en una etapa molt graciosa i sense cap mena de filtre. Per Nadal, jugant amb el pessebre, veia que els Reis Mags s’assemblaven molt a sant Josep i va decidir que era el quart rei i es deia el rei Bastó perquè duu un bastó.
No hi puc estar més d’acord.
— A partir d’aquí tot va girar al voltant d’aquest nou rei. Quan vam anar a donar la carta al patge, li va dir que ella volia que vingués el rei Bastó. El 5 de gener vam anar a veure els Reis i els va veure massa grans, amb tot el vestit i la corona, i en arribar a casa, mentre la banyava, em va dir: "Mama, no vull que vinguin els Reis a casa, perquè són molt grans i no hi caben".
A ella li preocupa això. I a tu, què et preocupa?
— Potser això que et diré farà gràcia a una mare veterana, però estic capficada amb les rebequeries. Entenc que són part d’una etapa, però no sé si ho estem gestionant bé. No sempre tenim prou paciència. Hi ha dies que estem cansats i potser no tenim la capacitat de gestionar amb prou calma aquests moments.
L’Elna ha passat una part important de la seva vida confinada.
— Ella no ho va viure gens malament. Ens vam angoixar més els pares. Per a ella, estar a casa tot el dia amb els pares no va ser cap problema. Li encantava. Les primeres setmanes, cada vespre jo intentava pensar activitats noves per a l’endemà, per passar un dia divertit i, alhora, poder continuar teletreballant. A casa no tenim ni balcó i això suposava un problema. Necessitàvem una mica d’aire, almenys una estoneta al dia.
I què vau fer?
— Per sort uns veïns, a qui vull agrair el gest, ens van deixar la clau del seu pati i hi podíem accedir sense interactuar amb ells. Això ens va salvar força tardes. El retorn a la normalitat va ser més complicat. Al ser tan petitona, ella encara no tenia interioritzat un curs sencer i un estiu. Va costar la tornada a l’escola, amb mascaretes, la distància, sense abraçades, però al final, com en tot, ens en vam sortir.
En el vostre llibre, una de les entrevistades vincula clima i maternitat.
— La Sarai Sarroca relaciona els seus parts amb dies de tempesta. Els dos dies que van néixer les seves filles van ser dies de pluja. Hem investigat si els canvis de pressió atmosfèrica poden influir en el part o si, com s’ha dit, la lluna plena hi pot tenir relació, però en tots dos casos no hi ha cap base científica.
I tu, el temps, el sents igual?
— Jo, abans de ser mare, anunciava pluja, vent, fred o neu i, un cop havia emès aquesta informació, me n’oblidava. Ara no. Ara penso: "Ui, plou!, on deu ser l’Elna? ¿Es deu estar mullant al pati?", o "Farà més fred del previst i no li he deixat preparada prou roba d’abric".
Què t’agrada especialment?
— Al matí, entre setmana, no la puc despertar mai perquè jo m’aixeco a les 4 de la matinada. Sempre soc a la ràdio i ho fan les iaies, que sort en tenim, d’elles. Però els caps de setmana m’encanta anar-la a buscar quan encara dorm, agafar-la i embolicar-la en una manta. Me l’enduc al sofà, me la poso a sobre i me la miro mentre es va despertant. És un moment molt dolç.
