Meritxell Cucurella-Jorba

“Menys concreció, més abstracció”

Poeta, traductora i mare de tres nens, de 13, 11 i 7 anys. Publica la segona edició de ‘Clínica de l’abandó’, d’Alda Merini (Jardins de Samarcanda), 12è premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, i l’obra de teatre ‘Mentida’

Meritxell Cucurella-Jorba és poeta i traductora / ORIOL CORNUDELLA Zoom

Soc espontània. De vegades em poso a saltar i a ballar perquè estic contenta per alguna cosa que m’expliquen els nens. De vegades soc com ells. Mai no hauríem de deixar de ser nens del tot. M’agrada jugar amb ells a jocs de tota la vida o a jocs que s’inventen, m’agrada explicar-los i repetir-los històries que són només nostres.

I t’agraden els arbres...

Tots tres, des de petits, han tingut una tendència a la verticalitat. Els nens ja no s’emparren als arbres, ja no fan cabanes. Així que el seu pare i jo els vam ensenyar a fer-ho millor cada dia, amb comentaris del tipus “No belluguis la mà si no tens el peu ben posat”, “Vigila amb les branques primes”... I ara en saben molt i sempre hi ha nens que els volen imitar.

I què passa?

Que sovint hi ha altres pares que ens venen a avisar que els nostres fills són dalt d’un arbre, que cauran, que es faran mal. Nosaltres hem de respondre que sí, que podrien caure, que gràcies per l’avís. Però tots tres són molt feliços escalant arbres, escalant roques, escalant al rocòdrom.

Què et costa?

Seguir les normes que sembla que no es puguin contradir, perquè sempre hi ha qui ve i et diu “Tota la vida s’ha fet així”. Hi ha coses de tota la vida que mai no s’haurien d’haver fet i altres coses de tota la vida que s’han deixat de fer i cal recuperar. També em costa molt callar.

Ara m’has fet riure...

Tampoc no puc suportar que el sistema educatiu variï tan lentament. Calen canvis radicals. Els dissenys curriculars haurien d’incloure l’educació emocional i moltes més hores de dedicació a matèries artístiques com la música i les arts plàstiques. Que deixin de fer aprendre els noms dels rius de la Península ja! Més abstracció i menys concreció.

Tot són nens, oi? Què fas quan es barallen?

Els nens s’han de barallar, és la seva manera de solucionar conflictes. Una manera extrema, certament. De vegades s’ha de deixar que es barallin i de vegades s’hi ha d’intervenir. És intuïtiu. És com el plorar. Els nens, quan són petits, ploren perquè no saben parlar. I de vegades cal intervenir-hi. I altres vegades, quan són més grans, cal deixar-los plorar fins que ja no recorden per què ploren.

Què és educar?

Educar és difícil. Podem donar petites instruccions, que als fills els semblaran banals, i si un dia els arriben a semblar importants potser nosaltres ja serem morts. Els hem d’ensenyar a apreciar la bellesa de l’art, de la literatura, de la música o d’un paisatge, la bellesa del moviment del mar, de les formes d’un animal. Els hem d’ensenyar a brindar per la vida i a dubtar dels dogmes.

Explica’m un record bonic.

Un dia, en una festa poètica, aprofitant una pausa, el gran es va posar a fer de tècnic de so i els altres dos van agafar els micròfons i van començar a explicar coses. Semblava que m’imitessin. Jo em vaig asseure entre el públic i me’ls mirava com si no fossin meus. No vaig fer cap foto ni cap vídeo. Em petava de riure veient-los com improvisaven. Vaig viure aquell moment intensament, va ser un dels millors de la meva vida.