Psicòloga i mare de la Sílvia, de 20 anys. Pionera en teràpia breu estratègica, publica ¿Cuántas veces te lo tengo que decir? Soluciones fáciles y sencillas para que nuestros hijos nos escuchen y nos respeten (Ed. Arpa). www.centroterapiabreve.com
— Quants cops t’ho he de dir? simbolitza una fórmula que no funciona i que les mares i els pares seguim fent un cop i un altre. Diem una cosa per tal que ens facin cas a la primera, però la paradoxa és que ho diem una segona, una tercera, una enèsima vegada. No ens adonem que, en lloc d’esperar que el fill canviï la conducta, som nosaltres els que hem de canviar d’estratègia.
I quina pot ser una altra estratègia?
— Per exemple, pots preguntar: "Et dutxes ara mateix o d’aquí deu minuts?"
D’aquí deu minuts, sempre!
— Esclar, allò que està fent el nostre fill sempre serà molt més divertit. Així que només haurem de posar una alarma programada d’aquí deu minuts, mirar-lo als ulls i dir-li quan soni: "Cap a la dutxa, ok?" I si sona i no hi va, haurem de tornar allà on sigui, tornar-lo a mirar als ulls i fer un gest seriós en direcció a la dutxa. Punt. No cal cap paraula repetint res. És una actitud ferma des de l’empatia.
Quins errors tendim a cometre tots?
— Oblidem ensenyar tolerància a la frustració. La baixa tolerància a la frustració farà patir molt els nostres fills. Som incoherents amb els propis valors. Som massa protectors. Ajudem massa els fills i els invalidem. No passem gaire temps amb ells. Evitem posar límits i creixen pensant que tenen tots els drets i cap obligació. Els donem massa explicacions.
Massa explicacions?
— Sí, per exemple que la verdura té moltes vitamines, minerals i fibra. Pensem que així se la menjaran dient: "Ah, gràcies, mare, per cuidar la meva salut i alimentar-me correctament". Doncs no. L’explicació està bé, però no serà el motiu que els farà menjar verdura. Una opció és plantejar-los una alternativa.
Quina?
— ¿Vols verdura amb patates o puré de verdures? El fill podrà escollir, sentirà que l’escoltem. No ho menjarà content, però tampoc és imprescindible que cada dia mengi content.
I quins errors cometies tu?
— La meva tendència natural és ser una mare permissiva. És necessari posar límits però resulta tan difícil per a qui els pateix com per a qui els imposa. Saber dir que no va ser la meva principal dificultat durant la criança i l’adolescència. I la meva filla no ho posava fàcil. Però sempre he sigut molt crítica amb mi mateixa. Ser mare m’ha fet millor persona i terapeuta. La meva filla m’ha ensenyat més que els màsters.
La teva filla ja té vint anys.
— I ara la meva feina no és guiar, oferir valors o estimular la seva autonomia. Ara l'he de cuidar des de la distància. Amb ella vaig aprendre la dificultat de conjugar el verb confiar. Va ser especialment difícil a l’adolescència. Sortia amb els amics i el missatge era "confio en tu". Jo no controlava si estudiava o feia els deures. El missatge era "confio en tu". El contrari era fer de policia. Quan un fill veu que hi confien, millora l’autoestima i és més responsable. Confiar és difícil perquè volem garanties, proves. Però això no és confiar, és saber.
¿Hi ha cap frase que repeteixis encara a la teva filla?
— Tenim un diàleg que repetim amb un somriure. "T’he dit que t’estimo?" "Sí, però avui no".
