Carla Gracia: “Tinc tot l’univers familiar al cap”

Divendres vam anar a berenar amb la meva mare. El Gael va demanar un biquini i l’últim tros se’l va voler anar menjant pel carrer. Se’l menjava amb molt delit i va demanar a l’àvia que li tragués una mica el paper que l’embolicava. Al cap d’uns minuts li va tornar a demanar el mateix, però la meva mare estava parlant amb mi, va creure que ja no en volia més i ho va llençar tot a una paperera. Quin disgust! Va començar a plorar i plorar.

Un drama...

Fa un parell d’anys li hauria promès un altre biquini perquè deixés de cridar. Però vaig fer una altra cosa. El vaig abraçar, sense cap pressa. I a poc a poc es va anar calmant. Va ser un bon moment. Vaig sentir que jo n’estava aprenent.

Hi ha una frase útil en casos de dolor o angoixa: no passa res.

L’altre dia érem al parc i li vaig dir que no pugés a un d’aquells aparells perquè facin gimnàstica les persones grans. Ell, tossut, hi va voler pujar. La màquina es va moure sobtadament i va caure. Es va aixecar de seguida i em va mirar amb un somriure com dient no m’he fet mal. En un altre moment s’hauria queixat però l’orgull el fa resistent.

Què et resulta complicat, com a mare?

Portar al cap tota la logística familiar. Encara que amb el meu company compartim la gestió de la casa i l’atenció del nostre fill, soc jo qui penso “què menjarem per dinar”, “he de passar per la botiga a comprar això”, “dissabte cal anar a casa de l’àvia”... Tot l’univers familiar es mou dins del meu cap i això implica una energia que arriba a desgastar. Una segona cosa més profunda que em costa és quan el meu fill pateix.

És el que m’explicaves...

A vegades veig que pateix perquè li han dit alguna cosa que li ha sabut greu, o perquè ha passat alguna cosa que no s’esperava, o perquè li he posat un límit que necessita però que li costa d’acceptar. És en aquests moments quan no sé si estic fent bé o no. Són els més complicats i dolorosos.

Quins jocs us agrada fer?

Ens agrada inventar-nos cançons, o dir qualsevol cosa amb tonada i rima. Ell té molt bona orella i fem rimes molt divertides. També ens agrada inventar-nos històries.

Explica-me’n alguna.

Per exemple, anem pel carrer, veig un home en un terrat arreglant una antena i li dic: “Fixa’t en aquell home, allà dalt. Què deu fer?”. “Deu estar arreglant alguna cosa”, respon ell. “Però, i si és un extraterrestre que acaba d’aterrar?”. Llavors ell em mira amb els ulls ben oberts i afegeix: “No, és un extraterrestre que ve a buscar els seus amics que s’han perdut a la Terra”. “I de quin planeta venen?”, li pregunto, i comencen un guirigall d’històries divertides, imaginatives, contradictòries.

Explica’m un moment que recordaràs.

Ara està començant a identificar lletres i a llegir. L’altre dia sortíem del pediatre i va voler recular per indicar-me en un cartell on hi havia dues lletres, una efa i una i i em va dir: “Mama, com de final”. M’ho va dir amb tanta alegria i amb una satisfacció pròpia tan gran... Va ser com, si de cop, hagués descobert que tot al seu voltant començava a tenir sentit. Un moment preciós.