El deure de vetllar pels deures

Els deures escolars generen deures parentals: fins on convé implicar-s’hi? ¿Cal acompanyar-los o, fins i tot, ajudar-los a fer-los? Com es pot evitar que el suport, poc o molt, degeneri, és a dir, que els pares acabin fent el que haurien de fer els fills, i que això dificulti treballar l’esforç i l’autonomia?

Segur que, com a pares, us heu plantejat el paper, l’actitud, la implicació que us pertoca tenir davant dels deures dels fills. "El primer que cal –afirma Miquel Àngel Alegre, cap de projectes de la Fundació Jaume Bofill– és saber que, efectivament, els nens van tenint deures a partir d’un determinat nivell educatiu o curs escolar. I després, al mateix temps, una actitud de no estressar-se, és a dir, d’afrontar-ne l’existència com una tasca la responsabilitat principal de la qual correspon al fill i, en segon lloc, als professors o als mestres que els han encarregat. És a dir: en última instància, és responsabilitat de pares i mares. D’alguna manera, els deures, si estan ben plantejats, no deixen de ser una oportunitat per als nens per reforçar alguns dels aprenentatges que s’han realitzat en horari lectiu; per desenvolupar competències d’autonomia, de responsabilitat; per veure, per contrastar, fins i tot, també, fins a quin punt es domina la competència sobre la qual volen treballar: és a dir, si se saben fer o no se saben fer, i si no se saben fer, aquest és un bon aprenentatge, després, per tornar a la classe i fer-ho explícit, que no se sap fer, i reforçar allò que no funciona".

Que els deures siguin cosa dels pares només en darrer terme no vol pas dir que se’n desentenguin. Tenen dos grans encàrrecs: "L’aportació general, bàsicament –explica Alegre–, va en clau d’oferir les condicions en l’àmbit domèstic perquè aquells deures es puguin fer, és a dir, vetllar perquè hi hagi uns horaris i uns espais que quedin lliures perquè nens i nenes puguin dedicar-s’hi, i que, al mateix temps, hi hagi una certa estimulació perquè s’aprofitin. I, per tant, doncs, cal deixar clar que són moments en què val la pena deixar una mica de banda el telèfon mòbil, l'internet per a usos d’oci, el YouTube, la televisió. És a dir, que són moments per trobar i per concentrar-se en fer aquest tipus de tasques". I el segon encàrrec: "De manera no controladora, anar fent preguntes sobre quina és l’evolució d’aquestes tasques. Aquest tipus de preguntes que traslladen la preocupació de pares i mares per aquestes tasques és el que, al final, també trasllada a aquests nens que això és una cosa que és important, i que, per tant, hi ha un esforç que val la pena que facin".

Calma i tranquil·litat, doncs, indica Alegre: "No cal ser ni matemàtics ni lingüistes ni enginyers per ser bons acompanyadors o bons orientadors en l’escolaritat dels fills en aquestes mateixes matèries". Entorn, motivació, valor i, també i sobretot, confiança en els educadors: "Hi ha un altra actitud general que acompanya, també, el sentit que el nen es prengui seriosament la seva relació amb aquest tipus de tasca, que és la d’atribuir, com per defecte, per part de pares i mares, una autoritat, una confiança al que és l’acció dels mestres; és a dir, que els pares no qüestionin –almenys, d’entrada– la pertinència que s’hagin encomanat aquells deures. Aquesta és una mala actitud de partida perquè trasllada crisis de confiança respecte al valor d’allò cap al nen, i llavors la idea és que entenguem que els mestres saben el que es fan a classe i quan encomanen algunes activitats per fer a casa".

¿I si resulta que la canalla es resisteix a fer-los? Llavors, què, Miquel Àngel? "Si hi ha resistència –això pot ser que passi a mesura que s’avança en edat, quan entren en moments de l’adolescència, etc.–, hi ha un moment en què s’ha de dir: «Tu mateix», és a dir: «Són les teves tasques, són la teva responsabilitat». I si no els fan, és important entendre’n la causa: si és per mandra, perquè ara em ve més de gust fer una altra cosa, o per dificultat: perquè no els entenc, perquè és massa tasca... Si és per dificultat, cal insistir al nen què és el que no s’està entenent encara que tu no li puguis donar –sobretot, en determinats cursos– la solució directament, però marcar la idea que aquí tens una dificultat i tindrà sentit que la resolguis amb el mestre, amb tutories de reforç, amb orientació. Val la pena que es prengui, segurament, alguna acció afegida de contacte amb l’escola, de veure què és el que passa, etc., quan la raó és d’una dificultat intrínseca forta i això és sostingut en el temps".

La Fundació Jaume Bofill i Ivàlua publicaven el 2018 l’informe Els programes per fomentar la implicació parental en l’educació serveixen per millorar el rendiment escolar?, emmarcat dins el projecte Què funciona en educació?. L’analista de polítiques públiques independent Jaume Blasco hi sintetitza les conclusions d’uns 400 estudis científics d’arreu del món sobre la qüestió. Conclusió: "La implicació parental i el rendiment acadèmic presenten una associació positiva i significativa". Però compte: alhora, "’ajuda i supervisió en els deures té un efecte feble i, en alguns estudis, fins i tot negatiu".

Generar rutines

Miquel Àngel Alegre remarca: "El que ens diuen les evidències és que, més que no pas el control fiscalitzador, és important generar aquestes rutines, aquestes condicions i aquesta motivació perquè aquells deures es facin. Són responsabilitat de nens i nenes, i són una oportunitat d’aprenentatge de continguts concrets, però, sobretot, de l’autonomia de fer-los i d’enfrontar-se a aquella situació sols, és a dir, amb les seves pròpies eines metacognitives, d’aprenentatge regulatiu, etc. Això és molt important que es vagi adquirint i no sempre surt d’entrada, és a dir, aquells deures de vegades no es faran o es faran malament o no s’entendran. Els pares han d’estar a l’aguait, però no donant-los-en la solució. El que realment reforça els aprenentatges és que els nanos, a partir d’uns coneixements de base, puguin anar resolent i entenent les tasques de resolució de problemes que se’ls plantegen".

L’informe assenyala: "Les actituds i comportaments subtils (com ara un ambient de suport parental i la comunicació d’expectatives de rendiment elevat) tenen un efecte major que la implicació en activitats educatives" i que el mer "control parental, com ara la verificació dels deures". Alegre insisteix: "No es tracta ni de controlar ni d’oferir solucions que resolguin aquella tasca concreta que s’ha de fer, sinó de generar espais, rutines, oportunitats, motivació, i d’anar preguntant".

El treball observa, finalment, que els anomenats programes d’implicació parental, que donen eines als pares per contribuir millor a l’educació formal dels fills, poden equivaler a tres mesos d’aprenentatge, i que tenen un "impacte significatiu, si bé entre petit i moderat" en els infants; sobretot, quan aprenen a llegir. "Després –apunta Alegre–, hi ha tot el que es pot fer des de l’àmbit de la política, dels programes que es puguin incentivar des dels municipis, des del departament d’Educació o des dels mateixos centres perquè els pares actuïn d’una determinada manera. Perquè és veritat que no tots tenen les mateixes eines per afrontar en igualtat de condicions aquest tipus de tutorització. I el que ens diu l’evidència és que, més que programes de capacitació parental que vagin en clau d’ensenyar als pares continguts concrets, el que serveix és donar-los pautes sobre com orientar en el seguiment dels deures i de l’escolaritat". Els pares en tenen el deure perquè els fills hi tenen dret.