Com hem de conviure amb les paraulotes?

Són per tot arreu. I se’n senten tant si es vol com si no es vol. Hi ha persones que no saben parlar si no pronuncien renecs. D’altres en diuen només quan s’empipen. Alguns volen impressionar altres persones farcint-ne el discurs. La llista dels perquès és infinita. “Ara bé, com a pare, penso que si les podem evitar, doncs molt millor”, opina l’escriptor Pep Molist, que acaba de publicar a l’editorial Andana el llibre 'Paraulotes de les fines', amb il·lustracions d’Òscar Julve.

“Però quan els adults en diuen, ho hem d’entomar amb naturalitat, sense donar-hi importància”, perquè la criatura les farà seves, les paraulotes, si veu que aquell mot impacta o fins i tot provoca el riure. “Llavors serà una arma per destacar-se al costat d’altres companys”, continua explicant Molist. I malgrat que el consell és no dir-ne, malgrat que les amenaces clàssiques continuen vigents (“Et rentaré la boca amb aigua i sabó!”), Molist ha decidit enfrontar-s’hi i oferir als lectors petits un poemari dedicat a les paraulotes, sí, però a “les fines”, que en el matís hi ha la diferència.

Per escriure’l, Pep Molist ha hagut de consultar diccionaris i vocabularis d’insults, “que n’hi ha una colla”, i després “fer una tria d’aquelles que poden ser atractives per als infants i que tinguin una bona sonoritat”. Seguint aquest fil, n’ha escrit de relacionades amb animals (borinot, mala bèstia, paparra), però també de desconegudes com escorniflaire. I d’altres de ben boniques com ploramiques i somiatruites. I les habituals també hi són: babau, sapastre i galifardeu. Per a Molist, el repte ha sigut “oferir un llibre de poesia amb un fil que el vertebrés”. A més, hi ha un personatge de ficció, la Fina Capa Liles, que és qui representa que fa el recull al llarg d’una vida sense haver-ne dit ni una però havent-ne sentit moltes. “Quan en té moltes, en fa un poema, l’il·lustra i el regala a les persones que diuen les paraulotes o que se senten ferides pels renecs”.

EINES LINGÜÍSTIQUES

A la Universitat de Barcelona, el pedagog Enric Prats sosté que les “paraulotes són eines lingüístiques per expressar emocions i passions”. Per contra, “racionalment o bé en un estat equilibrat, es fa difícil usar-les”. “Per això acostumem a dir que se’ns han escapat quan les diem, perquè no han passat els filtres de la raó”.

Per aquest motiu, afirma el pedagog, les famílies han de saber transmetre als fills el significat de l’ús de les paraulotes (recurs lingüístic lligat amb les emocions i les passions). I alhora la idea que “el seu ús acostuma a tenir conseqüències poc agradables tant per a qui les sent com per a qui les diu”.

Al costat d’aquests dos conceptes, que cal transmetre com a adults als fills, el pedagog també afegeix la importància d’entendre els registres de la llengua, “perquè és important saber estar al món i relacionar-s’hi adequadament”.

Per la seva banda, la pedagoga Alba Castellví afirma: “El llenguatge és una eina de comunicació que reflecteix qui som i com pensem”. Dit això, esclar, “les paraulotes són una temptació, perquè com que estan restringides són atractives”. La recomanació, segons Castellví, és que “aprenguin a controlar l’impuls de fer-les servir sovint”. És a dir, han d’entendre que són excepcionals. “També han d’entendre que la connotació de dir-ne és vulgar”, continua la pedagoga, que és autora del conte Un cistell de cireres (Grup 62).

La pedagoga apunta que, com menys paraulotes es diguin a casa, “menys en diran els fills”. “I més legitimitat tindrem si les volem restringir, si els volem impedir que en facin ús”. “Sigui com sigui, en cap cas podem admetre que els fills ens insultin”, conclou la pedagoga.

‘Llepafils’, del llibre de Pep Molist (Andana)

La gana de l’Amaia no vol la papaia de la Laia, ni els espinacs d’en Max, ni la melmelada de l’Ada, ni l’entrepà de pernil d’en Nil, ni el bistec d’en Mohamed, ni la pruna de la Duna, ni el peix de l’Aleix, ni el gelat de la Rat. La gana de l’Amaia vol la somaia de la iaia.

Llepafils: Persona que menja a poc a poc i és molt primmirada i escrupolosa amb el menjar.