Fer-los canviar de tasca o de lloc? Sí, es pot!

Fèiem una cosa i ara en farem una altra. Acabem la primera i encetem la segona. Hem estat a casa fins ara, però ha arribat l’hora de sortir al carrer. Els canvis d’activitat o de lloc (perquè els papes ho han decidit, perquè ho marca la rutina) poden costar: inèrcia, mandra, resistència. Oposició pura i dura. Procrastinació. Dificultats i traves que, com tot en la criança, tenen perquès i, sí, solucions.

“Les transicions o canvis ens costen (no a tothom per igual), ja que impliquen un aspecte d’inseguretat i incertesa. Al fer un canvi poden aparèixer imprevistos, i aquests normalment s’associen amb coses negatives. Sortir de la nostra zona de confort (de les nostres rutines i hàbits, del que coneixem) genera malestar”, indica Mireia Vidal, psicòloga general sanitària especialitzada en nens i joves de Sabadell. L’anunci que cal fer tal cosa o anar-se’n pot generar un estira-i-arronsa, davant del qual Vidal recomana lideratge i negociació: “Sempre són els pares els que han d’actuar de guia i d’acompanyants en qualsevol aprenentatge. Els canvis ho són i, per tant, serà l’adult qui decideixi fer-los. Segons quin infant pot mostrar-hi més oposició o menys. Hi ha nens i adults amb molt poca flexibilitat cognitiva. Imposar o obligar sempre genera més resistències que no pas negociar”.

Amb una mica de traça, doncs, la criatura acceptarà el canvi de bon grat: es mourà o farà el que li diguin. Quina és la clau per sortir-se’n? Potser, que es posi al nostre lloc, que entengui les circumstàncies que es donen? Vidal diu: “Comprendre les preocupacions, posar-nos en el lloc de l’altre, explicar, avançar i anticipar, dotar-los d’estratègies per reduir la seva angoixa o preocupació, potenciar els pensaments positius i lloar l’esforç són eines per afavorir els canvis. És important que els infants aprenguin a posar-se en el lloc dels altres, però hi ha circumstàncies que, potser per edat, són complicades de comprendre, i no hem d’oblidar que som nosaltres, els adults, els responsables de facilitar-los el camí”.

Per facilitar-los-el, ¿és bo, forçar-los a anar-se’n d’on sigui ràpid, a deixar de fer una cosa per fer-ne una altra? ¿Fins a quin punt? Quan cal cedir, Mireia? “No és bo forçar res -respon-, i menys de manera ràpida o brusca. Tot canvi necessita adaptació. Hi ha infants que presenten baixa tolerància a les variacions de l’entorn, ja sigui perquè presenten un autisme, un trastorn de l’aprenentatge o una lesió neurològica. S’ha de fer amb comprensió i empatia. Un moment per cedir o afluixar seria un en què vegem malestar psicològic, com ara angoixes o preocupacions”. Cura, doncs.

I consciència del, diguem-ne, punt de maduresa del nen. Mireia Vidal confirma a quina edat poden entendre que toca, que cal, canviar de lloc, d’activitat, i explica com es pot ajudar el nen, accelerar-ho o reforçar-ho: “A partir dels cinc, sis anys, la capacitat per adaptar-se als canvis es pot deixar veure. Es considera que poden començar a entendre que s’ha de deixar de fer una cosa per començar-ne una altra. Podem ajudar-los anticipant els canvis (si és possible) introduint a poc a poc activitats noves o a través del joc: escacs, trencaclosques o daus per fer contes poden ajudar a potenciar el pensament flexible. Reforçarem l’esforç de l’infant a través de lloances, activitats o petits premis materials”.

RUTINES I FLEXIBILITAT

Sergi Banús és psicòleg infantil i juvenil del gabinet tarragoní Psicodiagnosis. Recorda el que tan sovint s’oblida: els horaris són claus: “En general els nens funcionen millor amb rutines, ja que suposen anticipar i posar un ordre en les coses que esperem d’ells i que toca fer. Tanmateix, solen ser molt flexibles, i, tret que hi hagi factors de tipus emocional o altres, haurien d’anar tolerant la majoria de canvis si els pares saben fer bé les coses”. També descriu què passa quan s’hi resisteixen: “A vegades costa tant perquè els nens no entenen gaire els raonaments dels adults i tenen les seves pròpies preferències i necessitats, que no sempre aconseguim veure”. Empatia, doncs. Tot es pot debatre. Ara bé, l’última paraula no la tenen pas ells. Banús recorda: “Cal que, des de ben petits, els nens aprenguin que ho podem parlar tot, però que, finalment, qui decideix són els pares o els adults. Així afavorim, també, una relació pares-fills en la qual hi ha diàleg, però també s’aprenen regles, normes i, en definitiva, a estar més preparats per tolerar la frustració”. Debat sí. Autoritat també.

I, sobretot, l’habilitat d’aconseguir que la canalla faci una acció o una altra, que existeix i que es pot treballar. Què cal que facin els progenitors i, sobretot, què convé que no facin sota cap concepte, Sergi? “Tenir mà esquerra amb els nens és important. Si més no, entesa en el sentit de ser receptius a les seves necessitats, però també mostrant-nos segurs en les nostres decisions. Raonar massa les coses amb els més petits no sol funcionar. Tampoc podem esperar una excessiva empatia o comprensió en situacions que pertanyen al món adult i que ells encara no poden entendre”.

A més, per facilitar aquestes transicions, convé moderar tant el ritme com l’atapeïment de l’agenda: “Sol tenir un efecte d’estrès en els nens, i això afavoreix la inestabilitat emocional, que se sol manifestar en crides d’atenció (rebequeries o altres), irritació, sobredemanda envers els pares i, també, alguns problemes de conducta. Freqüentment els pares, a causa dels horaris laborals, han de col·locar els nens i fer una veritable marató de combinacions per portar-los o recollir-los dins uns horaris. Quan arribem a casa al final del dia, si tots estem cansats però també nerviosos o alterats -especialment els nens- i això ja és una constant, potser és l’hora de plantejar alguns canvis”. D’afluixar.

El que percebem com a obvi i adient (el canvi) no és tan evident per a l’infant: “Aquestes habilitats o la tolerància als canvis -diu Banús- es van aprenent a mesura que el nen va madurant. Ho assolirà abans o més tard en funció del seu propi temperament, però especialment per l’educació i els models parentals rebuts”. El truc sempre és el mateix: “La millor manera de reforçar-ho és precisament que el que volem que els nens facin ho vegin de manera natural i quotidiana a casa en els models de referència (especialment els pares). Aleshores ho integraran amb naturalitat”. Predicar amb l’exemple, vaja. Amb un matís: “No obstant això, hi ha nens per als quals, pel seu temperament, pot ser més complicat, i caldrà avaluar-ho”. A poc a poc i bona lletra. I paciència.

Consells telegràfics per facilitar les transicions

Mireia Vidal:

1. “Abandonar idees terribles o negatives sobre el futur, idees de falta de control sobre les conseqüències”.
2. “Buscar reptes nous que puguem assolir i siguin realistes, concretar com i quan els durem a terme”.
3. “Buscar activitats noves i, amb elles, gent nova”.
4. “Fer petits canvis en la rutina”.

Sergi Banús:

1. “Anticipar-ho. Explicar-ho de manera adequada a la seva edat”.
2. “Fer-ho divertit. Remarcar-ne els aspectes que poden motivar el nen al canvi”.
3. “Que els pares tinguin complicitat. Els nens han de rebre un sol discurs”.
4. “Les formes són importants. Saber explicar les coses amb calma, però també amb seguretat, sense neguitejar-nos quan els nens ens posen excuses, és important. Aprenen més pel que veuen que no pas pel que els diem que han de fer, especialment, quan no som coherents”.